El per què d'un llarg silenci, llarg: una novel·la nova



En el català d'Elx: Gabre al mascle
i ànnera a la femella.

 Fa uns quants mesos que tinc el blog abandonat i unes quantes setmanes que no hi he posat cap entrada nova. Això sí, seguesc recomanant-vos la lectura del llibre Els Voltors del gran escriptor de Campos, a Mallorca, en Miquel Adrover.

Alguns amics em pregunten si no em passa res i sí que em passa. Fa més de quatre mesos que em vaig embarcar en una història apassionant, si més no per a mi, de la qual he escrit uns 250 fulls, en Times New Roman, al 12, a trenta línies per full i setanta caràcters com manen els cànons de la indústria literària. És més he arribat a la fita dels 100.000 mots, la qual cosa és una altra d'aquelles fites que distingeixen la llargària d'una novel·la.

Com que sóc un obsessiu per natura no us podeu imaginar fins a quin punt revise, revise i torne a revisar. Deu ser això mateix el que fa que no siga capaç de tornar a llegir el meu llibre de recull de texts de l'any passat: "Des del Rovellet de l'Ou d'Elx" que Voliana Edicions, d'Argentona, va publicar l'estiu de 2011 i que he tingut el goig de veure que se n'han fet tres, d'edicions, malgrat que cal dir que es tracta d'edicions curtes. Així i tot, demostra que el llibre ha circulat entre un determinat cercle d'iniciats, no tan sols dels Països Catalans sinó que em consta que alguns exemplars són a lleixes occitanes, murcianes, castellanes i, fins i tot, alguna en la d'algun catalanista britànic.

I de què va la meva novel·la?  Doncs aquí és on ha d'intervenir el secretisme fins que no l'acabe que serà abans la Setmana Santa si Déu vol. I què en faré? Doncs, això està encara per veure. El que sí que sé és que la novel·la, més enllà de la seva vàlua que haurà de ser dictaminada pels lectors en el seu dia, m'ha tingut navegant per tots els continents i per totes les mars d'aquest planeta menor.

I, és més, que aquest viatge planetari és fet des d'Elx, en una llengua catalana estandarditzada, unitària i que vol arribar a tothom però que no s'oblida que aquest Extrem Sud del País Valencià existeix: no tan sols amb les seves formes de sentir sinó també de dir que, de tan catalanes, són també les més valencianes de totes perquè aquí cadascú és cadascú i la llengua la bastim tots, dia a dia, però des d'un sentit profund de la responsabilitat, de qui s'estima haver vist el seu darrer llibre presentat a Prada de Conflent, a Girona, a Barcelona, a Tortosa, a València, a Alacant, a Elx, a Crevillent, a Santa Pola, a Guardamar i a uns quants indrets més de la geografia de llengua catalana entre els quals no vull oblidar-me de Campos a Mallorca.

Per tant, tindreu noves meves en ser que acabe però el temps és el que és i el temps és curt per a qui ha d'estimar la seva família, ha de treballar i ha de patir com les forces del mal s'abaten sobre la llengua i la cultura del país que més estime, el País Valencià i la llengua catalana però també passa a les Balears i Catalunya;  malgrat tenir-ne uns quants: de països i de records perquè un és fruit del seu passat i de les seves ventures i desventures.

Els Voltors de Miquel Adrover: la gran novel·la de Mallorca

Els voltors

Miquel Adrover (Voliana Edicions, Argentona, 2011)

Acomanada

a llops e cans

buytres, milans,

corps e voltôs

per guardadôs.

Jaume Roig, Spill 13225

Com sabeu, un voltor és un ocell molt gros, negre o molt fosc, que viu per les roques altes i s’alimenta sobretot d’animals morts. Amb Els voltors, en Miquel Adrover retrata la fuita rabiosa pels desigs de la carn que sotgen l’ànima de l’home més mascle i més orfe. L’home tendre i amorós que tot ho perd i, per això, es perd ell mateix. L’home acorralat, l’home decebut, l’home traït que es revolta davant la pèrdua irremeiable i incomprensible alhora, que aprèn com, dintre seu, la sofrença pot tornar-se en una font inesgotable d’un plaer indescriptible i luxuriós, més enllà de tots els límits i de totes les fronteres establertes. Aquesta novel·la, de tan carnal, eleva l’esperit per damunt del comú dels mortals i els fa grandiosos en les seves petites misèries. Perquè el tacte i el palp d’altri i la pruïja testicular és la prova més irrefutable de l’existència d’aquest esperit suprem que ens llança al món a la seva imatge i semblança. Ja ho deixà escrit el vell Ausiàs: “La carn vol carn”, i quan la carn ens falta no freturem per cap altra cosa que carn no siga. Per això, el súmmum del desvergonyiment és la carn retrobada, i la possessió de la carn sempre és una follia joiosa per a la ment.

Som, amics meus, davant la gran novel·la contemporània de Mallorca, tan allunyada de George Sand i del seu Un hiver à Majorque i de la gran prosa que es fa, a l’hora d’ara, a les Balears. Si la Sand alcés el cap, se sentiria provinciana davant aquest intel·lectual illenc que, en plena maduresa, ens ofereix la prosa més fresca de les lletres catalanes. Perquè, a vegades, l’espera profitosa produeix aquests vins assolellats sota els quals hi reposa la mare millor. Adrover ens escriu, descriu i descobreix una illa complexa al bell mig d’un univers literari únic i compacte, impecable en les formes, d’una riquesa sense límits en la llengua i d’una trama ben pensada i millor menada. Una illa ancestral es converteix en l’aparell reproductor i vivificador del planeta mitjançant la força del mascle ferit i pudent que necessita boçar i renovar-se per a retrobar-se. Un ésser que vaga sol però que no divaga i que se solla per a sentir-se viu. Així, en la solitud del qui assaja de comprendre allò que no té explicació, el mascle de totes les virtuts perdudes, i de tots els vicis descoberts i retrobats, s’imposa amb la força precisa i constant al llarg d’un relat llarg que requereix atenció i mesura. I allò que sobta és que el Mateu no deixa mai de ser un ermità amb ermàs o sense, a la vila, a la plana o la serra més enlairada.

¿Us creureu que vaig llegir aquesta novel·la el dia més calorós del darrer mig segle, a les costes d’Elx, quan el termòmetre arrapava els quaranta-dos graus, prop de la torre medieval del Pinet? Aquesta novel·la i els seus personatges s’endinsen amb mi per les ones cada vegada que m’hi capbusse per a llevar-me de damunt la calor intensa que em brolla endins i enfora. I ho faig fins a vuit vegades mentre no aconseguesc llevar-me del cap el darrer paràgraf que em persegueix mar endins. Hi ha novel·la que passa a formar part de la memòria literària de qui la llegeix. I aquesta n’és una, tot i que l’anterior, La marrada, ja m’havia revelat la personalitat rica i complexa de l’autor. Ara, el fil no s’hi trenca mai, des de la primera fins a la darrera plana, i l’aranya tix amorosament la seva teranyina mentre la història es descabdella fins a envoltar-te en el seu parany irresistible. En aquesta mar novel·lesca catalana, amansida amb ferum de llençol massa net i planxat, feta d’estovalles de paper, amb perfums aigualits que produeixen picor i granulla, ¿quina altra cosa podem fer sinó és donar la benvinguda a aquesta ampolla d’alcohol del noranta-sis que diu allò que altres voldrien però no s’atreviran mai a dir? No s’hi espanta ningú que no vulga ésser espantat, però com no es poden saltar escenes, senzillament, no se’n salten, en un acte d’autocensura que seria fal·laç i castrador.

L’autor, amb un domini estrany, ocupa aquest espai precís que és la geografia, la llengua, la botànica, la biologia, l’antropologia i la psicologia de l’home despullat de tot el que no siga la seva homenia. Perquè el mascle de l’espècie, el qui sap estimar i ser amorós alhora, l’ésser més majestuós de les fondàries de l’illa i de la vila d’Onxa, ha de deixar-ho tot i davallar sobre la ciutat tentacle de la badia. I es trobarà amb una petita galeria d’éssers humans que pateixen i gaudeixen alhora i que l’atrauran cap a la carn humana amb independència de qualsevol afiliació sentimental, fília o fòbia. Perquè a les nits tan sols hi ha fantasmes del despús-ahir i de l’estimada que et sotgen i et deixen impotent. Aquests són els voltors que tot ho devoren, els voltors d’antany que t’amarren en la cel·la resclosa i pudenta. I l’autor, amb el mestratge i el domini d’una prosa magistral que et reconcilia amb el passat i el futur de tota la catalanitat, com a bocí indestriable de la cultura universal, dibuixa el retrat de la fera abandonada als impulsos de la regeneració interna, que naix de la descoberta i de l’obertura a uns plaers profundament blasmats per la moral a l’ús i la tradició, però que fan que l’ésser humà es retrobe amb la carícia i l’esguard directe d’un altre ésser humà. Que els éssers humans hagen de llogar-se per a poder fer-ho, sense vergonya, és la tristum i l’amargum infinita que ens embarga perquè les que més donen són sempre les més putes.

I Déu què hi pinta, en aquesta esfera? El Déu d’aquest relat se sap posseïdor de la clau que obri tots els panys i confia, com sempre, en el temps que tot ho guareix i en la tasca feta per una gernació immensa de ministres elets pels seus profetes i apòstols. Però els voltors tenen ànsia per una carn que, tot i que viva, sembla haver mort temps enrere, centenars de fulls enrere, amb la mort de la meitat millor que ens acompleix i ens completa des dels temps de la mitologia de les cavernes. Perquè, digueu-m’ho vosaltres, què és la vida si no és el rebedor del cicle de la vida; la seva primera passa. ¿I el cicle de la vida, no ha de consistir a donar als vius allò que és dels vius per a donar sentit i raó a l’única forma de vida que mereix ser viscuda? I l’amor, aquell que fou i no torna, haurà de tornar i tornarà perquè aquesta és la il·lusió de l’espècie en la seva immortalitat somiada. Per això el cicle no s’acompleix mai mentre la il·lusió no se n’empara.

Per tant, observareu que no us descric, ni gens ni mica, la consueta d’allò que passa al llarg d’una novel·la que, amics meus, marca la consolidació d’un autor d’alè universal tot i que pregonament terrassà i onxà. Deixeu-vos endur per aquest ocell fosc, de cap pelat i amb el coll voltant de plomes llargues; per aquest carnisser menjador de carn crua —insistesc que el vell Ausiàs cantava com la carn vol carn— que viu per les roques altes i s’alimenta, sobretot, d’animals morts, malgrat que, com és sabut i difós, vius i morts som tots estadis diferenciats de la vida eterna i tots portem, si és que cal, la redempció dins nostre.

Joan-Carles Martí i Casanova

Bon Any 2012 des d'Elx...

LA GRANYONADA DE CREVILLENT AMB PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "DES DEL ROVELLET DE L'OU D'ELX"

Si premeu damunt les fotografies amb el ratolí la presentació del meu llibre "des del rovellet de l'ou d'Elx"  a les dotze del migdia i el menú de la "Granyonada de Crevillent" a les dos de la vesprada es desplegarà ampliat en la vostra pantalla. Us hi espere dissabte. Confirmeu a l'organització del Casal Jaume I a Crevillent.

Podeu llegir un article molt interessant de Jaume Fàbrega.



Presenten els professors crevillentins Vicent-Josep Pérez i Navarro i
Maria Jesús Navarro i Garcia amb la presència de l'autor
Joan-Carles Martí i Casanova.


Els granyons és el nom d'una menja típica estesa per tots els Països Catalans que conserva el seu nom medieval tan sols a Crevillent i tot el Camp d'Elx inclosa la ciutat.

Granyonada de Crevillent: dissabte 17 de desembre de 2011 a les 14.00h

Els Països Catalans. Uns territoris cridats a entendre's: Guardamar a Presència. EL Punt-Avui

Monument a la Llengua Catalana
a Guardamar. Plaça Jaume II.

 Us recomane l'especial "Països Catalans, del número del 2 al 8 de desembre, de la revista PRESÈNCIA (Núm. 275. Any XLVI) el setmanari que es reparteix amb el diari EL PUNT-AVUI. Cliqueu aquí damunt i entrareu a l'especial PAÏSOS CATALANS. EL CORREDOR MEDITERRANI REFORÇA ELS LLIGAMS ENTRE UNS TERRITORIS CRIDATS A ENTENDRE'S. És un especial de nou pàgines Un servidor vostre va atendre el periodista que vingué a Guardamar el dia aquell que plovia  Déu i misericòrdia  Guardamar! No vam poder pujar al castell perquè plovia a rèjol (en català medieval "a regeu" però els antics oriolans ho hem conservat com us dic). Vaig arribar a l'Oficina de Turisme amb els camals amerats dels garrons a l'engonal. El periodista és el valencià Enric Orts i m'acompanyava Josep Carmona, gran activista per la llengua i originari de Torrevella malgrat fer més de trenta anys que viu a Guardamar.  Ara, comprendreu la meva satisfacció personal en veure que Elx apareix entre les quatre grans ciutats valencianes al mapa. De fet, és la tercera. Està bé trencar el provincianisme.

EL VALENCIÀ DE GUARDAMAR I EL REPARTIMENT DE LES LLENGÜES

Publicat a "La Finestra" de la GUIA DE GUARDAMAR, dissabte 3 de desembre de 2011. Per favor, llegiu la primera resposta  de Rubén Garcia Andreu als comentaris.

Sóc d’Elx. Tinc faena i casa a Guardamar. Les vesprades estiuenques passe sovint davant d’un matrimoni al carrer sant Josep. Col·loquen les cadires per prendre la fresca. Deu fer més de mig segle que són casats. Les parelles que s’estimen acaben per tenir una ressemblança. Parlen un valencià molt suau. No vull que facen compte que sóc un entremetent. Bescanviem salutacions. “Bon dia!” Deuen haver pensat: “qui deu ser el foraster que mos saluda en valencià?” Algú els ho deu haver dit. Una volta algú em digué: “xe m’han dit que saps totes les llengües!” Li contestí que n’hi havia sis mil i que en parlava sis.

Mon pare em contà de xiquet que Déu Nostre Senyor anava repartint llengües. Arribà a la serra del Molar on acaba el Camp d’Elx. Li sortia la freixura per la boca de tan lluny que venia!  Fon allà dalt on digué: “d’aquí per avall parleu com vulgueu!” Per això, diuen que a Guardamar en diuen una en castellà i una altra en valencià.

.

El valencià de Guardamar té uns quants castellanismes més però tampoc en són tants. Manté també moltes formes del català medieval: ençà,  enllà,  aidar, maití o abans...  És el sol poble de la comarca que ha conservat la llengua que desaparegué a Oriola al s. XVIII; capital d’un territori que s’integrà al Regne de València el 1304 amb el rei Jaume II  nascut a València i mort a Barcelona el 1327. A Guardamar té una plaça on hi ha els quatre punts extrems:  Salses, Guardamar, Fraga i Maó. Es comprèn que havent eixit de bon de matí, de més amunt del Pirineu, Déu no estiguera per a fandangos. Salses està a tramuntana de Perpinyà, a 768 km. de la gola del Segura. Tenen un carrer de Guardamar que s’inaugurà el 2010.

Un jove guardamarenc d’uns trenta anys em digué un bon dia: “no sé parlar valencià perquè es pares, des anys setanta p’ençà mos han parlat en castellà.”  La Mare de Déu del Roser! pensí espantat. No li havien parlat mai en valencià a casa però el valencià de Guardamar li brullava entregue. Hi ha molta gent a Guardamar que pensa que no sap parlar valencià però que el parla de meravella.

Tornem al meu matrimoni del carrer sant Josep. Navegava jo pel poble –els guardamarencs naveguen i no caminen mai– quan reparí en què xarraven amb dos  joves que devien ser els seus néts. El fadrí doblà l’esquena per abraçar amb força el seu avi. Escoltí com el jove li deia al vell: ”com ha creixcut el meu xiquet!” Devia recordar les mateixes paraules que el iaio li deia mentre creixia perquè amb la vellesa minvem. Hi havia una punteta de respecte amorós i irònic en aquesta escena de carrer que no oblidaré mai de ma vida.

El valencià és el lligam que uneix els guardamarencs de tota la vida. Fa més de set-cents anys que es parla la llengua que portaren els primers repobladors catalans del Castell que és la mateixa que baixà al poble nou després del terratrèmol de 1829. Si fem comptes en fa més de trenta, de generacions que la parleu. No malbarateu un heretatge tan nostre que ens arriba de tan lluny.

Joan-Carles Martí i Casanova

Es pot fer valencianisme en castellà? anem a dits i no a pams...

Els amics d’aquest BLOG haureu observat que he ocultat totes les entrades anteriors i que aquesta serà l’única que apareixerà penjada durant molt de temps. Necessite reflexionar. Necessitem reflexionar tots. En el meu cas alguns projectes personals m'obliguen a gestionar el meu temps de manera diferent. Si voleu us podeu posar en contacte amb mi al correu: martidelx@gmail.com

Avui he llegit a INFOMIGJORN un escrit signat per Abelard Saragossà –doctor en filologia catalana a la Universitat de València–  on es demana ES POT FER VALENCIANISME EN CASTELLÀ? per arribar a la conclusió: "Per cert, deixeu-me opinar davant de la pregunta del títol: no solament es pot fer valencianisme parlant en castellà, sinó que el valencianisme difícilment reeixirà si no hi han valencians castellanoparlants que practiquen eixa actuació." Vist així anem a dits i no a pams. Si la cosa es redueix a valencians castellanoparlants dintre de zones castellanoparlants no n'he de dir res.

Us remet a la seua lectura perquè us en feu la vostra opinió. Heu de clicar damunt del títol que us he posat. De fet, us recomane que ho feu abans de llegir la meua tribuna bloguera. Al mateix temps faig ressò d’aquesta aportació interessant perquè és un tema que els valencians -els valencians només?-  hem de tractar amb urgència. No tant pel que fa a l'ús del castellà sinó pel que fa a l'ús del català.

No tan sols hi ha comarques tradicionalment castellanoparlants on viu el 10% de la població valenciana sinó que el castellà és la llengua hegemònica al carrer a les nostres grans ciutats i també en municipis turístics diversos. Els "paradisos lingüístics catalanoparlants al País Valencià" ja deuen ser residuals pel que fa al conjunt de les terres valencianes: residuals i relativament poc poblats: algunes comarques del nord interior, algunes comarques centrals interiors, algunes subcomarques interiors al Vinalopó...  Les reserves estan ben delimitades però també corren perill. Què hi farem?

 

De fet, compartesc -amb el professor universtari i especialista en qüestions gramaticals- algun designi territorial en la qüestió que ens ocupa. Com que ell ens conta una anècdota pròxima el meu escrit serà una gran anècdota personal que espere il·lustre sobre el que ha passat i passa al meu voltant. Puc parlar dels darrers trenta-cinc anys la qual cosa, segons es mire, no és poca cosa. Tenia setze anys quan vaig decidir que havia de parlar valencià sempre que fora possible la qual cosa és gairebé sempre a la ciutat d'Elx on habite perquè tots fem excepcions: especialment quan sabem parlar altres llengües. Fa trenta-set anys que ho faig i em costaria haver de deixar de fer-ho.

Així, la ja llunyana campanya a les eleccions estatals del 2000 vaig acceptar anar de representant al Senat del Bloc Nacionalista Valencià per la “província” d’Alacant. Em van elegir per ser el president de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, l'associació lingüística de més prestigi al sud de la línia Biar-Busot: un prestigi guanyat a força del treball desinteressat d'un grup nombrós d'elxans. L'Associació ha arribat a tenir més de dos-cents cinquanta afliats, o el que és el mateix més de dues-centes cinquanta famílies. Vaig fer, doncs, més de cinquanta intervencions per tota la circumscripció electoral: de Dénia a Oriola. A la darrera ciutat, antiga capital foral de Governació i catalanoparlant fins al segle XVIII, vaig intervenir en castellà a la ràdio com ho vaig fer també a Callosa de Segura a la ràdio com també amb els mitjans de comunicació del que m'agrada anomenar encara l'Horta d'Oriola. L'Horta d'Oriola té 300.000 habitants censats i no som davant d'uns municipis castellanoparlants poc poblats de l'interior de la "província de València". Tan sols hi resisteix Guardamar.També hi ha Elda, Saix, Salines i Villena, no us cregueu! I Asp i Montfort! Són municipis de llengua espanyola des de fa uns quants segles: com a conseqüència de l'expulsió dels moriscs el 1609 i uns altres fets diversos fins a mitjan segle XVIII. Abans eren moros o catalans! Si més no pel que feia a nissaga. 

El que no desitge per a mi no ho desitge per a ningú i vivim al país que vivim. Una altra cosa és quan oriolans i callosins del Segura muden de residència. Vet aquí la qüestió espinosa en un país on el 90% de la població viu en territoris considerats catalanoparlants no tan sols per tradició sinó per la classificació aprovada a les Corts Valencianes. Els valencians ja sobrepassem els cinc milions d'habitants.

L’any 2000 un fill d'oriolana i d'elxà s'adreçava a la ciutadania i família llunyana d'Oriola i Callosa de Segura amb un castellà molt més estàndard que el que havia sentit parlar a sa mare i la família materna. Com ha sigut la norma entre els valencianistes-catalanistes elxans dels anys 1960 ençà i que ningú havia gosat trencar fins el 2011- mai no vaig parlar en castellà ni a la ciutat d'Alacant ni a la ciutat d'Elx ni nord enllà ni terra endins. Quan vaig parlar a Petrer ho vaig fer en valencià malgrat que Elda (pronuncieu: èldè) és a tir  curt de fona de Petrer (pronuncieu: petrê). A un costat del carrê  sou al Petrer valencianoparlant mentre a l’altre costat ja sou a l’Elda classificada com a castellanoparlant malgrat tenir un 15% de catalanoparlants censats. Petrer es bilingüe però Elda és considerat monolingüe castellà. Això amera el sentiment, fins i tot, dels valencianistes. El barri es diu “la frontera”. Aquest País Valencià –m’adrece a catalans i balears–  és així i les vores són molt complicades

.

 Pel que fa a la tradició valencianista d'Elx -per a petita misèria egoista meua– l’any 2000 vaig traure uns quants centenars de vots més que el partit que representava perquè els vots al Senat són sempre nominals i els del Congrés són per a les sigles. Ni una cosa ni l’altra donaven per a molt però com diria el Dr. Saragossà: els sentiments són els sentiments i expose aquí els meus.No vaig dir un sol mot en castellà i era el candidat elxà. Vaig participar en moltes taules redones a la meua ciutat on jo era el qui parlava valencià. Curiosament, els qui parlaven castellà es passaven al valencià sense voler després de les meues intervencions i quan s'adonaven de l'embolic tornaven al castellà. Tot és als arxius fílmics.

 Enguany que acaba –el 2011– vaig donar suport públic al COMPROMÍS-BLOC a les eleccions municipals elxanes. Malgrat tot el que contaré adés, vaig anar uns mesos després a signar l'aval al COMPROMÍS-EQUO a les estatals. Vaig voler fer un acte de responsabilitat electoral útil que els meus amics més puristes em retrauran amb tota la raó del món perquè no hem tret cap representant a “la província d’Alacant” i la cosa és d'una inutilitat tan inútil com els qui han tret uns pocs centenars de vots. Ara mateix han acabat les campanyes partidistes. Tenim gairebé quatre anys per davant. Hi ha temps per a reflexionar i ningú no em pot dir que toque la guitarra a deshora per fotre l'enza! He sigut molt prudent i he esperat a que tancaren les urnes. No m’apanya gens el que veig! En la qüestió que ens ocupa deu ser millor dir: "no m'apanya gens el que sent!"

Com que no hi havia taula al carrer per arreplegar avals  a Elx --en horaris de persones que treballem moltes hores--  vaig agafar un autobús un dissabte de matí de punta a punta d'Elx: d’Altabix a la part alta del Pla de Sant Josep. Vaig arribar a la pastisseria retolada en valencià que n’Àngels Candela m’havia assenyalat per telèfon –“la de mes germanes”  com diria ella amb pronoms possessius plurals arcaïtzants–i vaig signar l'aval que m’havia baixat jo mateix de l’ordinador. En devem ser més aïna pocs, i menys de nacionalistes valencians,  de la tercera ciutat del país entre els avalistes. Un d'ells sóc jo. Em confesse públicament el cap ben alt.

Tots emprem els recursos sentimentals com ens sembla. L’anècdota del jove Iranzo de Xiva, descendent d'escriptor de la Renaixença valenciana, explicada magistralment pel Dr. Saragossà, m’ha commogut i ho dic de cor. Sóc un ésser molt sensible. Em torne a confessar.  Un servidor vostre que és alegre per natura i va sempre més content que un gínjol us contarà la seua, d'anècdota, perquè si parlem de dificultats de vida alguns no acabaríem mai. El jove Iranzo es mereix tot el meu respecte per haver-se tret una segona carrera treballant a baix preu i esforçant-se. A mi m'agraden molt les persones breguejadores.

El fet és que me n'aní xino-xano  a l'acte inicial de les municipals del COMPROMÍS A ELX el 2011. Parlava l'Àngels Candela -germana de ses germanes de la pastisseria retolada en valencià prop a l’ambulatori de Sant Fermí- i la jove elxana Mireia Mollà: filla de Pasqual Mollà, diputada autonómica com ho fou son pare abans, catalanoparlant familiar i escolaritzada en català. És molt coneguda a València no tant per ser elxana sinó per fer més vida a València que a Elx. Alguns valencians que conec encara s’estranyen que son pare, Pasqual, també siga d’Elx. Qualsevol que parle un valencià plenament nadiu deu ser de més amunt la Vila Joiosa segons alguns reductors.

A l’acte inaugural de la presentació al centre l’ESCORXADOR érem uns 300. Molts parlaven valencià i uns altres molts parlaven castellà: 50/50. Vaig saludar i vaig parlar valencià amb molts que parlaven una llengua o una altra. Fins aquí tot molt normal a l’Elx més progressista que conec tan bé. Era un auditori de més joves que madurs i el valencià se sentia més encara entre els joves que no entre els vells. Era un públic evolucionat i el valencià es coneix més a Elx entre els joves que entre els vells com passa a les grans ciutats plenes de vells immigrants. Una altra cosa és l’ús social al carrer però en ambients favorables es posen tots a ratllar valencià per demostrar el seu bon nivell.  

Això sí hi havia la televisió local TELE-ELX. La directora de l'emissora, Conxi Alvárez, catalanoparlant i coneguda meua de quan anàvem a l’Institut de Carrús  és la dona del Pasqual i madastra de la Mireia. Calia escenificar el canvi d'estratègia lingüística perquè els oients televisius del terme municipal no hagueren de dir:“¡estos son los del valenciano, lo entendemos todo, hasta lo hablamos, pero vaya ganas!”

.

 Àngels Candela féu un parlament llarg en un valencià excel·lent. Té cinquanta anys i és una dona trempada, contestada dintre i fora pel seu tarannà i formes personals no sempre enteses. Això, però, són altres calces. A continuació, ix la jove i atractiva Mireia Mollà. No deu haver complit encara els trenta anys o tot just. Ens  solta una soflama llarga i encesa  en castellà, sense concessions a la galeria ni a la seua llengua nadiua: malgrat ser catalanoparlant familiar pels dos costats, escolaritzada en valencià i diputada en valencià a València on diuen els estudis d'en Miquel Boronat i Cogollos que la jove elxana apareix entre els diputats que parlen "sempre en català" a les Corts Valencianes. A València sí i a Elx no? Per què?  A Elx, però,  emprà un estàndard castellà allunyat de les parles castellanes que es parlen ara a Elx on es notava, molt lleugerament, la seua valencianitat familiar i la seua cultura de dona espanyola jove universitària amb accent de xica de casa bona. La dona madura, l'Àngels, lluitadora política d’un altre temps en què no s’acabava el batxillerat a Elx, ho féu en valencià; la dona jove universitària escolaritzada en català, la Mireia, en castellà peninsular immaculat sense sesseig i sense concessió als catalanismes lèxics i morfosintàctics. Si havien de repartir-se els papers per què no ho feren a l'inrevés? La madura en castellà i la jove en valencià! Per bé que si totes dues són catalanoparlants quin problema hi ha perquè parlen valencià? D'això se'n diu "anar a poc a poc i amb cura?" No cal ser sociolingüista per adonar-se'n de la perversitat de  tot plegat. 

Per algun motiu que deu ser difícil d’esbrinar, el resultat fou que COMPROMÍS tragué uns quants centenars més de vots a les autonòmiques que no pas  a les municipals a Elx. No eixíem, això sí, dels pocs milers de vots. 

No obstant això, l'espanyolisme i el regionalisme alacantí i valencià –d’arrel esquerrana i republicana tricolor espanyola perquè no s’ha de negar res del que és veritat–  havien arribat triomfants a la vella i noble ciutat d'Elx dintre del cavall de Troia del valencianisme bastit al llarg de quaranta anys per uns quants il·lusos. Cal que us diga que el 90% dels elxans afirmen, en les enquestes, que entenen el valencià gràcies a la tasca feta per tota una escola i tradició que començà els anys 1960. Si llevem els més vells i els xiquets més petits el percentatge deu pujar al 95%...

Veges tu! Nacionalisme lingüístic a l'irlandesa, millor dit: valencianisme regional a l'espanyola: envoltats com estem  -com ben diu l'amic Saragossà-  “de catalans, de balears, d'aragonesos i de castellans” quan nosaltres fa segles que fem frontera amb la massa més gran de castellanoparlants que hem tingut sempre al País Valencià: l'Horta d'Oriola i la Múrcia més veïna: murcians o amurcianats perquè conec com ningú les dues branques de la meua família... I que conste que els oriolans i murcians no hi tenen res a veure i que tinc grans amics que hi viuen i amb els quals parle castellà amurcianat. 

I deixeu-me dir-ho en castellà: "para este viaje/ no hacían falta tantas alforjas" que un ha estat escolaritzat en castellà i ha arribat a ser, fins i tot, traductor jurat anglès-espanyol pel Ministeri d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya perquè no hi havia cap altra opció a la Universitat d'Alacant!. D'haver-ho sabut la de maldecaps que m'hauria estalviat! Aquí el que hi ha és un gran rellotge de desactivació interna que funciona no tan sols des de fora, sinó des de dintre....

 Felicitats i benvingut sigueu al regionalisme espanyol.  Ningú us ho dirà amb la bellesa dels versos de Miguel Hernández per corroborar l’espanyolisme més genuí i més sentit entre els valencians. I això que us podria recitar l’Elegia a Ramón Sijé (Ramon Sitges) de memòria però no parlem ara de la grandesa del poeta universal sinó de la seua ideologia casolana: 

Asturianos de braveza,/ vascos de piedra blindada,/ valencianos de alegría/ y castellanos de alma,/ labrados como la tierra/y airosos como las alas;/ andaluces de relámpago,/ nacidos entre guitarras /y forjados en los yunques /torrenciales de las lágrimas; / extremeños de centeno,/ gallegos de lluvia y calma, / catalanes de firmeza, / aragoneses de casta, /murcianos de dinamita / brutalmente propagada, / leoneses, navarros, dueños /del hambre, el sudor y el hacha..

El nacionalisme progressista valencià tot just arriba al 2% dels vots a Elx després de més de quaranta anys d'esforços. Si hi sumem altres forces potser siguem el 3% perquè el catalanisme més genuí s’hi resisteix i no tots estem d’acord amb el que passa a l’interior del possibilisme. Devem ser, a tot estirar, uns cinc mil votants valencianistes i catalanistes en una població que ja té 230.000 habitants. Podria donar, a tot estirar i en condicions favorables, per un regidor. Hauríem de llançar palmeres el dia que això passe. I les palmeres que es llancen a Elx són totes de focs artificials.

Els d’Esquerra Unida, com era d’esperar, han votat Esquerra Unida. De fet, la campanya d’Esquerra Unida a les municipals, amb l’elxà Robert Quereda davant –nom en català, inclòs– va ser tant o més en valencià que la del Compromís. Per no dir uns altres com ara Esquerra Republicana que es va atrevir a posar una tanca immensa que posava “INDEPENDÈNCIA” davant l’Hospital General d’Elx per a les estatals. Fins i tot el PSOE i el PP s’hi van atrevir tímidament amb la mortaviva. El PP va penjar una banderola immensa amb l’eslògan en valencià des del Gran Teatre. Després fan i faran el que fan però deuen saber que Elx alena encara, en gran part, en valencià i es dediquen a fer la faena del matalafer: fer i desfer...

Elx no és Alacant ni és València –que no ens assimilen a les seues dèries lingüístiques reductores– però, és més, Alacant i València són i han de ser valencianes. I quan dic “valencianes” els valencians i els castellans del País Valencià hem sabut sempre el que diem. No és fent parlar els candidats valencians en castellà com arribarem més lluny.

Això sí hem guanyat en una cosa. El diputat per “la província” de València, Joan Baldoví, de Sueca com Joan Fuster i no sé si el seu avantpassat de la Renaixença,  Bernat i Baldoví,  té una fonètica tan valenciana, tan valenciana quan parla en castellà que pot ser es passe la vida a Madrid dient-los "soy valenciano, no soy catalán". Ja li devia passar a l’Agustí Cerdà i a uns altres valencians que han estat a Madrid. A mi em passa sovint quan hi vaig i he d'anar-hi cada any per motius professionals.

Parlar en castellà a Xiva o Catral –valencianets mireu el mapa perquè sabeu molt bé on és Xiva però us quedeu embambats en sé que s’esmenta Albatera o Catral i ens parleu després de “provincianisme” alacantí– deu ser tan natural com parlar castellà a Madrid o anglès a Londres. Tothom s'hi esforça amb major o menor fortuna i els valencians estem molt ben bilingüitzats. Ens agrade més o ens agrade menys perquè les llengües mai no tenen la culpa però les polítiques lingüístiques invasores sí. Jo em trobe molt a gust parlant valencià enfora del meu territori lingüístic: a Xiva i a Oriola també. A València, Alacant o Elx no em trobe gens a gust parlant en castellà.

Parlar en castellà a València, a Alacant o a Elx  - us parle dels valencians que parlen valencià, el català de tots- és d'una perversitat absoluta a la qual hem de cedir alguna vegada per sentit comú en el dia a dia del carrer. Amic Abelard, ho faig amb vells immigrants espanyols de baixa alfabetització o amb turistes que em demanen les senyes. No ho faig mai amb un menor de 50 anys. També ho faig en anglès, francès, italià o alemany quan se’m presenta l’ocasió d’ajudar algú que no té cap agenda política a la butxaca. Tinc la sort de ser políglota. Mai no he parlat en castellà a TeleElx. Mai. I dec haver parlat algunes dotzenes de vegades al llarg dels més de vint anys d’existència de la cadena local.

Ara no us parlaré d’aquella ocasió –en una entrevista radiofònica a la ciutat d'Alacant– on el candidat d'Elx parlava en valencià als alacantins de la ciutat per la ràdio que arriba a totes les comarques dels voltants mentre el candidat catalanoparlant d’Alacant  ho feia en castellà malgrat parlar amb l’elxà en valencià fora de les ones... I és que aquest país, amb perdó, de vegades fa caguera…. No el deixaré d’estimar mai, és clar,  no siga algú agafe el rave per les fulles pel que fa a aquesta tribuna massa llarga.

Joan-Carles Martí i Casanova 

Elx, 28 de novembre de 2011