diumenge 27 de desembre de 2009

Cartes Elxanes 2005: d'un hort de Salses a un altre d'Elx


Aquest tardet hem estat a l’Hort de Motxo, l’hort ancestral dels Jaén o Caén, palmerers i hortolans elxans ja a l’Edat Mitjana; els quals han donat al món el més gran poeta en llengua catalana de l’extrem sud valencià, Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Hi hem estat una trentena llarga, gairebé tots arribats des de la Societat el Micalet de València. Mentre els altres recorrien la porxada, escodrinyaven des de la terrassa, o escoltaven les explicacions magnífiques d’en Gaspar, sobre l’aigua lleugerament salmaia que regolava en aquell moment per les sèquies, m’he assegut al bell mig de l’hort amb n’Armand Samsó, natural de Salses i impulsor de la Porta dels Països Catalans. També hi era sa muller, occitana i catalanoparlant, i en Gaspar Jaén pare, habitador del barri de les Potades, a la ciutat d’Elx, amb sa muller i llur filla Mercè.


N’Armand Samsó té 84 anys i en Gaspar Jaén pare en té 83. Són, doncs, gairebé coetanis. Cadascú ha parlat en la seva modalitat de català de les coses del camp: de com al gener ixen les esparegueres bordes i com n’estan de bones, en ou batut o a la planxa fetes a bocins. Al gener les cullen a l’hortet de Salses i al gener ho fan a l’Hort de Motxo, sempre que la terra tinga bon tempir. Hem reparat en les esparegueres secalloses que hi havia a la soca dels magraners. I, amb les dones, hem parlat de caragols i de com es preparen en graelles damunt les brases, tant a l’extrem nord com a l’extrem sud: amb un rajolí d’oli o sense, un pessic de sal, i com “repetaven i escopien la bava”, amb mots preciosos d’una Sra. Jaén octogenària.

Els antics elxans, quan no hi havia graelles, feien un clot en la cendra i així ho feia son pare a la brutesca, quan era una nena dels anys 20. Cascú en la seva modalitat catalana, amb una naturalitat absoluta com qui es troba i es retroba. En Samsó es meravellava de la musicalitat de la parla heretada de l’extrem sud, de la unitat pregona i de com els entenia millor que a alguns de molt més al nord. I després, algú que es diu acadèmic valencià s’atreveix a publicar en anglès que els de l’extrem nord no s’entenen amb els de l’extrem sud. No ho sé, francament, si això passarà amb l’Horta de València, ho dubte, però alguns haurien de dimitir per perniciosament mentiders.
Els elxans eren davant d'uns catalans amb els quals sempre s’havien sentit units perquè mai no s’ha arribat a perdre la memòria de les coses, des d’una parla comuna i des d’una història compartida. I tota la resta és política, mala bava interessada i espanyolisme encobert de la pitjor espècie. I aquells quatre ancians, espanyols o francesos segons llur passaport, nascuts devers 1920, en una terra esquarterada, feien que les fronteres estatals fessen befa d’una rambla que es diu la Sénia i que alguns pretenen que divideix Catalunya del País Valencià. No era tan sols el parlar d’uns pagesos que pertanyen a un mateix país; hi bategava una cultura intacta separada per 800 km. d’una llenca contínua i ininterrompuda i una ressemblança que anava molt més enllà d’unes pells fràgils i translúcides. Des de l’albufera que separa Salses de la mar a l’albufera que separa Elx d’una mar comuna. Així, de matí, mostràrem a l’Armand Samsó, sa muller, i els del Micalet, l’escut dels Perpinyà i dels Soler de Cornellà que hi ha als voltants de Santa Maria.

I també els parlàrem del carrer Samsó, un carreró estret a l’antic Raval de Santa Teresa, més enllà del Pont Vell. I així, he sabut per l’Armand que els Samsó eren originaris de la Girona medieval i de la Catalunya Oriental com els Selva, com els Ripoll, com els Rosselló, com els Osona, els qual repoblaren un dia llunyà aquesta terra. Devers la 1 del migdia, dintre un Elx ple de Festival de Teatre i Música Medieval, ens hem aplegat al Casal Jaume I on es reunia una colla d’un centenar de joves de l’Assemblea de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. I ens hem barrejat amb ells, generacions i comarques diverses, fonètiques i mots que agermanen. Així, ens hem adreçat a ells des de la ciutat de València i des de la d’Elx amb un manifest d’ adhesió i una exposició sociolingüística del Vinalopó. Tot seguit, amb dolçaina i tabalet, la parella que forma el grup Tudell, vinguts d’un cap-i-casal valencià del qual em sentia íntimament orgullós.

I ens han tocat “Els Segadors”, un dels nostres himnes mentre catalans, valencians i illencs el cantàvem, l’Armand s’ha alçat emocionat de la seva cadira, en la primera filera, m’ha agafat del braç i hem cantat des del primer mot fins al darrer.
I, tot seguit, hem escoltat amb respecte un altre dels nostre himnes, la Muixeranga. Aquell jovent vingut de tot arreu les nostres terres no s’ho acabava de creure i ens han aplaudit amb entusiasme . Per acabar aquesta crònica, a posta de sol, Gaspar Jaén i Urban ens ha recitat, a l’umbrall assetjat del seu hort, amb flaire de diamela i de gesmil, nou poemes que parlen, del temps i de la vida, vists endins i enfora d’un hort antic al llarg de trenta anys.
I us escric de matinada perquè avui, a Guardamar del Segura, el Micalet, el Tempir, la Gola de Guardamar i l’Ajuntament de Guardamar retrem homenatge a l’Armand Samsó, natural i habitador de Salses, al monument a la llengua catalana; que es troba a la Plaça del Rei Jaume II.


Foto davant del Monument a la Llengua Catalana de Guardamar gener 2005:
Hi apareixen -d'esquerra a dreta- Francesc Ferrer, de l'Editorial Denes de València i fill del gran lexicòleg valencià Francesc Ferrer i Pastor, nascut a la Font d'en Carròs a la Safor i autor d'un diccionari que ha estat un autèntic best-seller; Josep Candela, president de l'Institut d'Estudis Guardamarencs i professor de biologia a l'Institut les Dunes de Guardamar on fou el primer guardamarenc a donar les classes en català no sense molts problemes; Josep Tarongí i Asensi, president de l'Associació Amics de l'Alguer de València i gran activista, Francesc Aracil i Pérez, guardamarenc il·lustre, Doctor en Belles Arts i Llicenciat en Geografia i Història, professor titular de l'Escola d'Arts i Oficis de València i, sobretot, amic meu d'ençà la tardo-adolescència amb algun viatge meu al seu pis d'estudiant a València. Francesc Aracil fou regidor després a Guardamar com a independent amb permís del Bloc Nacionalista Valencià. També hi són Tonetxo Pardiñas o Pardinyas president de la Societat Coral el Micalet, Joan-Carles Martí i Casanova, president aleshores de l'Associació per la Llengua El Tempir d'Elx i servidor vostre i encara vice-president d'El Tempir i membre de la Junta Directiva de la Gola de Guardamar i vice-president de l'Institut d'Estudis Guardamarencs; Armand Samsó, rossellonès natural de Salses i ànima principal de la Porta dels Països Catalans a l'Extrem Nord del domini lingüístic i una altra persona a qui demane em diga el nom si es veu retratat aquí.

L'article fou publicat a la revista ESCOLA VALENCIANA núm 10 gener 2005



divendres 25 de desembre de 2009

Nadala d'El Tempir 2009: els vint mots amagats

La Junta Directiva de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir d'Elx ha fet aquesta Nadala enguany que volem compartir amb tots vosaltres.

Si ens envieu les vint paraules amagades rebreu un exemplar a l'adreça de correu que ens envieu a la bústia de contacte: http://www.eltempir.cat/



dijous 24 de desembre de 2009

Versos de Guardamar: tornar per son ser i els esperançats anys 10


Des de la gola del Segura us desitge un BON NADAL i un ANY NOU ple de felicitat i de justícia social. Que aquesta llengua catalana que ens uneix de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l'Alguer avance en salut i tinga un restabliment com cal. Us oferesc dues coses: la primera una foto de la darrera gran inundació del Segura a la seva gola a Guardamar l'any 1987, amb l'Horta d'Oriola darrere i la serra de Callosa de Segura al fons i al racó dret de dalt El Fondo i el Camp d'Elx. Han passat vint-i-dos anys i ens ho han trastocat tot però la bellesa sempre torna per son ser*.  La segona, una tanca, manllevant-li la idea original a l'amic  Francesc Mompó i Valls, vallalbaidí, el qual ens descriu el Cap de Creus a l'Extrem Nord de la catalanitat. Vet aquí la meva tanca poètica de Guardamar:

Albir la mar
l'illa i la badia
barrella i sal
palmera de rabosa
remor de saladura

Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, 24 de desembre de 2009

Comencen els esperançats anys 10!

* tornar per son ser: dita tradicional elxana
*La 'palmera de rabosa' és el 'margalló" a Elx i dels fruits que fa en diuen 'dàtils de rabosa'. La 'nostra' rabosa, germans de Catalunya, és la també 'nostra'  'guineu'. El 'margalló' és, per a nosaltres els elxans, el cor tendre, blanc i mengiu de la palmera.


dimecres 23 de desembre de 2009

La ñ que em fa parar els dits: els signes distintius...


Avui m’ha tocat fer un escrit en castellà. Fins aquí cap problema que un és llicenciat en traducció-interpretació i –fins i tot– intérprete jurado de la Oficina de Lenguas del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación a MadridEspañol-Inglés i English-Spanish.  Fa uns anys que no exercesc -ja no sóc al llistat actualitzat-  però estic plenament habilitat i puc demanar l'alta d'ofici. A Alacant no hi havia interpretació jurada en català. I crec que encara no n’hi ha. Als valencians no ens deu fer cap falta fer traduccions a l'anglès. Es diu interpretació però inclou la traducció. Un es podia presentar a Catalunya però com que la cosa no donava faena i s'havia de costejar... ja m'enteneu. Això sí dec haver fetes moltes traduccions debades en la nostra.
Un amic meu de Guardamar s’ha estranyat aquest matí perquè m’ha sentit parlar en castellà pel mòbil per la plaça del poble. Per la meva professió parle llengües diverses i practicar idiomes m'encanta: sempre que em deixen practicar el meu tot el que em vinga en gana i un poquet més quan sóc a la meva terra. M’ha dit: “Xè, Joan-Carles mai t’havia sentit parlar castellà i no m’imaginava que el parlares tan bé! T'he escoltat més en anglès i francès que en castellà!" Així me l'ha amollada. Tinc un castellà correctíssim i elegant fins que arribe al nom dels aliments o dels ocells. Aleshores puc catalanejar més o menys però catalanege. No vaig aprendre a dir judías verdes fins als 35 anys i a Madrid vaig demanar bajocas. Per molt que siga castellà regional de Múrcia no sabien el que eren i vaig tenir que recórrer a un intèrpret d'Alacant el qual, damunt del bony un torondo, es reia de mi per paleto.

No hi havia cap ironia en el to del meu amic guardamarenc culte i acabat de jubilar. L’home és de Torrevella, castellanoparlant de naixença d'una família molt coneguda a la vila veïna, ex-capellà, casat amb xixonenca, amb dos fills guardamarencs i catalanistes i parla un valencià preciós que va aprendre fa molts anys quan feia de capellà a Xixona (l’Alacantí). Ha estat i és un dels més grans defensors del català a tot el sud del País Valencià: li diuen Josep Carmona i és tot un personatge.

El cas és que m’he posat a escriure un informe urgent al teclat en castellà i la mà se m’ha aturat de volta i volum. Sóc mecanògraf des de fa un parell de vides i vaig rapidíssim al teclat perquè navegue amb tots els dits com cal: sóc de la vella escola i he arribat a treure matrícula d'honor en mecanografia en alguna oposició menor de joventut. Quan les màquines eren manuals –pura arqueologia– arribava a les 400 pulsacions i això em donà faena una temporadeta a l’INSALUD i a l’Ajuntament d’Elx d'auxiliar administriu quan vaig venir de servir el rei: el de la ñ. Encara recorde que vaig ser el mecanògraf número 12 de gairebé 1.500 aspirants de tota la província. Vaig poder elegir Elx de destinació. No està gens malament. Sempre vaig atribuir la meva rapidesa al teclat al fet que vaig estudiar guitarra clàssica, instrument que tinc oblidat. Alguna cosa, però, sempre hi queda.
Doncs els dits avui se m’han aturat perquè no hi trobava la Ñ. Mare de Déu Senyor i que poquet que dec emprar-la darrerament! On és la Ñ? L’he trobada, uns poquets segons després, al costat de la L i de la dièresi¨/accent tancat´ que sí que empre més i que els meus dits acostumen a localitzar per mi.


Us assegure –a més a més – que els meus dits saben on es troben el punt volat geminat · que forma un paral·lel amb el 3. També hi ha la ç trencada que els meus dits saben perfectament on fa el seu niu: a una vora extrema de la filera. Però no he trobat la Ñ.
No és que me’n senta especialment orgullós però amb la Ñ em passa com amb l’accent circumflex francès de fête. I és que he acabat situant-me amb els ulls tancats en un territori que hi ha entre el francès i el castellà: o siga el meu català. Comprenc la mania que alguns secessionistes valencians li tenien als accents o les ganes que tenen uns altres d'embolicar la troca. I és que allò que és distintiu acaba per unir molt.


L’anglès és tota una altra cosa i no té lletres ni accents superflus llevat del genitiu saxó que no deixa de ser un vulgar accent tancat si no trobeu la versió que a mi m'agrada més i que es troba sota la interrogació europea normal no invertida. La interrogació ¿ i l’exclamació ¡ invertides castellanes són uns altres petits cavalls de batalla que fan que els meus dits s'aturen més del compte. Què hi farem! Doncs res que ja voldrien alguns, ja voldrien...


dimarts 22 de desembre de 2009

Correspondència virtual entre un alacantí i un elxà



Aquesta vesprada he rebut un missatge que m'ha fet molta gràcia. Deu ser d'algú que ha decidit fer-li una innocentada -uns dies abans- a un vell valencià catalanista d'Elx com jo. Que la cosa adreçada a l'elxà vinga d'un herculà d'Alacant, el qual conjuga com a Perpinyà, encara la fa més divertida. Gràcies, no m'havia rist tant en tota ma vida.

Hèrcules d'Alacant ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Un passeig per París i el català a Disneyland...":
Oh, em perdonareu segurament, però si a Elx parleu en "valencià", en què deuen parlar-hi a València? En elxà? (Ep, car no crec pas que es "rebaixeissin" a parlar en alacantí.)


Amic herculà o alacantí o ambdues coses alhora o cap d'elles perquè les virtualitats em molesten:


He passat el matí al vostre poble d'Alacant i he esmorzat després a Mutxamel on va nàixer el meu avi el qual, valencià de Mutxamel va casar amb valenciana d'Elx. Devia ser l'any 1924. Van tenir fills, néts i besnéts valencians. He parlat català tota l'estona -a Alacant i a Mutxamel- sense deixar de ser valencià que és una cosa que som fa segles sense deixar de ser, per això, profundament catalanista.

Sens dubte us heu equivocat en el vostre objectiu d'avui perquè -en el meu cas- pose noms i cognoms i sóc molt conegut per tot això que vostè diu i molt més. Comprendrà que el meu coneixement del meu País Valencià siga bastant gran. També parle 'valencià d'Elx' amb ma muller i els meus dos fills i tots quatre som catalanoparlants.

La llengua en què he parlat al vostre poble -Alacant- aquest matí ha segut allò que dic 'valencià' al carrer sense cap maldat com observarà. Estic convençut que vostè farà el mateix i així anem fent. La cosa de dir-li 'alacantí'' no té gaire vitalitat amb un resum que us enllace.

És una denominació que els elxans catalanoparlants emprem 'de sempre' i no ens fa patir gens, ans al contrari. Això sí, hem dit sempre 'valencià d'Elx' per diferenciar-ho del 'valencià-valencià' que és com li hem dit sempre al que parlen a València, on parlen un català lleugerament diferent al nostre. Fins i tot apareix en el currículum dels estudis de 'filologia catalana' en l'apartat corresponent. Es tracta 'd'una modalitat de la llengua catalana' i -per la meva banda- he estat el president de la 'Federació d'Associacions de Llengua Catalana' del 2005 al 2007, unes setanta associacions de Salses a Guardamar. Tot un honor per a un pobre servidor vostre d'Elx, valencià i catalanoparlant.

S'estranyaria vosté però 'alacantí' no s'ha dit mai al meu poble. Entra vostè en una contradicció que demostra el poc coneixement que té de la ciutat veïna a la vostra i de tota la contornada d'Alacant.

Visca l'Elx CF! creat, és clar, el 1923. Ja cercaré la tribuna que vaig publicar en català demanant-los que empraren el valencià sense que m'hagen fet cap de cas. I si viviu tan prop sempre és cosa de fer-se un cafè a Elx. El pague jo però us haureu de pagar la benzina.

Deu haver vostè passat molt poca estona per la meva ciutat o per aquest blog. Així i tot, li agraesc l'estada i li destige un Bon Nadal i un Bon Any Nou! Entre tots ho farem tot!

Elx a 22 de desembre de 2009




dilluns 21 de desembre de 2009

Un passeig per París i el català a Disneyland...


Us he de dir que des de la Mairie d'Issy a la Tour Eiffel hi ha unes dues hores a peu. Camines gairebé una hora fins arribar al riu Sena i puges corrent amunt pels molls portuaris  al llarg de la riba durant una altra hora. Som de tardet i hi trobes poca gent. Tinc sis horetes fins la mitjanit.
Una vegada a la Tour Eiffel t'enfiles devers les Invalides, puges les  escales atibonades de joves adolescents lycéens que s'han posat d'acord a manifestar el seu desacord aquell dia, recorres tot el Boulevard Kléber i t'aplegues a l'Arc de Triomphe, ple de noms catalanescs i hispànics de les batalles napoleòniques o bonapartines. Després, Champs Elysées avall te'n vas devers els Jardins des Tuileries i el Louvre per acabar a l'Îlle de la Cité  davant la façana de Notre-Dame de Paris. Tot això de  nit, acabades les obligacions laborals. Sí, dames i cavallers, em vaig fer uns vint km a peu i vaig acabar fent canvis de metro una vegada fets, abans la mitjanit no fos se'm tornés el tren carabassa com a la Ventafocs i hagués de cercar una drecera de tornada cap als afores de París. He de dir, en honor a la veritat, que vaig fer una aturada en sec davant d'un bistro restaurant dels Champs Elysées on em van servir un foie-gras, un tros de vedella, una amanida i un bon vi occità: Costas dau Ròse (Côtes du Rhône) per motius estrictament sentimentals. Tampoc és cosa de quedar-se sense reserves. Un sopador solitari i enigmàtic em mirava des de la taula enfront a la meva. Estaria avorrit. Vaig estar temptat de fer sa coneixença però em vaig estimar més la meva solitud.

Aquests dies he conegut alguns valencians que habiten París. Són joves i li diuen llengua catalana a llur valencià nadiu en eixir del País Valencià. Un xic trempat d'Altea ha aconseguit feina a DisneyWorld París perquè, a banda de parlar unes quantes llengües més, també parla català. Així ho va posar al seu currículum cosa que  ha marcat un diferencial qualitatiu a l’hora de la tria final. El francès de la selection de personnel li va dir: "Je vois que vous maîtrisez aussi le catalan. Nous avons beaucoup de monde de la Catalogne et de la Région de Valence". A aquell se li va oblidar dir "et des Baléares" però, sens dubte, també deuen haver-n’hi. De fet, l'alteà ja hi treballa i diu que sí, que parla molt en la seva materna alteana amb catalans, valencians i balears -pares i fills-  i potser algú de Ribesaltes i tot.

IBERIA em va perdre les maletes a l'aeroport d'Orly Ouest. Un simpatiquíssim matrimoni mallorquí em va fer companyia una estona a l'aeroport perquè també tenien una reclamació. De tan claret que parlaven se'ls entenia del tot. Semblaven elxans. No tenien, però, previst visitar DisneyWorld. Eren més carn de Louvre o del Musée d'Orsay i no tenien al·lots.


Les maletes no van aparèixer fins 24 hores després i em vaig passar una estona de costura de regirada dels camals d'uns pantalons nous del tratge que em vaig comprar en uns grans magatzems  perquè l'ambaixador d'Espanya o potser el ministre del gremi farien volta l'endemà. Em vaig comprar també una costura amb tisoretes incloses. És cosa de ser fill de modista i d'haver passat hores i hores davant la mare asseguda a la màquina de cosir o de la taula dels patrons: el xiquet acostumava a llegir un llibre, devia tenir sis anys però aquestes coses sempre queden mas que siga pel rabello de l'ull. Em va eixir un arreglet decent per molt que li toqués a na Lídia fer-ho tot de nou a la meva arribada a Elx.

Us haureu imaginat que parle del Salon Mondial du Tourisme à Paris. Un parell de dies després un alt funcionari del turisme espanyol es va quedar estranyat en sentir-me dir a un francès culte que em feia requesta sobre el per què de la doble denominació del meu poble: "Elx c'est en catalan, Monsieur, en espagnol il s'agit d'Elche." També jo li dic sempre català quan sóc fora del País Valencià i tothom sembla saber de quina cosa parle: parlem d'Europa, és clar. Al francès, professor d'història, la cosa li va semblar normalíssima i em va regraciar per aquesta informació: "vous êtes très aimable, Monsieur, je ne savais pas que l'on parlait catalan au sud d'Alicante.". De la politesse et du bon ton!  Això m'agrada. Resulta, que a l'alt funcionari del turisme espanyol li vaig resultar la mar de simpàtic fins que em va sentir dir això perquè parava orella. Sóc molt treballador, persona afable, un home madur, educat i vaig amb costume et cravatte. Acostume a vestir barret perquè m'afaite el cap perquè començà a escassejar.  No cal que us diga que parle francès com parle català. Si encara no sabeu la meva història lingüística familiar haureu d'anar aquí.

Aquell alt funcionari de la península ibèrica interior -destinat a París-  no parla un mot de català ni l’entén però el francès el parla molt bé amb rotacisme, això sí com si fos de la Gascunya interior:

— ¿Has dicho catalán? ¿No eras valenciano?
—Sí, de pura cepa,  de Elche. Soy catalanohablante familiar y estudié catalán en la Universidad de Alicante.
— ¿Hasta ese punto eres catalanista?
— ¿Y eso?       (Nota: m'agradaria saber si ¿y eso?"és  catalanisme? Encara no ho tinc clar:  i això?)


Portar massa lluny la meva valencianitat familiar ancestral és ser catalanista. No ho dic jo, que ho diu l’alt funcionari del turisme espanyol -destinat a París- el qual no entén gens el català perquè ha posat uns ulls redons com a plats quan ens ha sentit a una alcoiana i a mi ratllar en pla. S'ha estimat més fer el coto en una altra autonomia malgrat que ens hauríem passat al castellà d'haver-se afegit a la nostra conversa!  Això sí sap, perfectament, que el valencià i el català són la mateixa llengua. No m'ho ha discutit.

En això -de la unitat de la llengua- coincideix amb alguns polítics valencians que em trobe a Barcelona o a l'estranger parlant valencià amb catalans i mallorquins dient, fins i tot, que es tracta de la mateixa llengua i que els primers repobladors van venir de Catalunya. Us promet que vaig sentir Zaplana parlar valencià a les drassanes de Barcelona on presentàvem el País Valencià. Ara, al País Valencià estan convençuts que com menys parlen valencià en públic, menys catalanistes són i, per tant, més valencians. Estrafarem Joan Fuster: ser valencianos es nuestra forma de no ser catalanes. Mentrestant, el valencià encara dóna faena als joves valencians, fins i tot a París: és tan sols qüestió d'emprar la sinonímia internacional. En francès en diuen: c'est un atout! Al meu poble en diem tenir un trumfo.

París, 16 a 19 de març de 2006

divendres 18 de desembre de 2009

Els tussals de Guardamar: filologia i regeneració dunar a la vista


A Guardamar tenim set-centes cinquanta hectàrees d'arena fina i feta tota tussals en arribar al primer cordó dunar i després en venen uns altres: de cordons dunars. El sistema dunar comença a la Marina del Pinet d'Elx i acaba a la Mata, ja en terme de Torrevella. És el sistema dunar més impressionant  del País Valencià pel seu estat de conservació. Ara, dels setze km. de llargària --arriba a tenir-ne mil dos-cents metres, d'amplària, i arriba prop a la N-332 Alacant-Cartagena-- n'hi ha onze en terme municipal de Guardamar i caldria afegir-hi que la pedania de  la Mata fou guardamarenca fins ben entrat el segle XX quan un alcalde la vené per qui sap si dos quinzets a Torrevella: poc més u menys. M'estalviaré l'explicació del per què de tanta arena que ja us he enllaçat abans i perquè n'hi ha bibliografia abundosa.  Al febrer del 2010 tindrem web nova municipal i ho millorarem tot, inclosa la presència del català que ja hi és però que augmentarà força. Malgrat dir sempre arena reconec que el seu sinònim sorra ha fet furor en el valencià contemporani. La quantitat de joves i de no tan joves que sent dir sorra en valencià!
Ara, sapigueu que a Guardamar -els parlants més tradicionals- no diem duna per molt que es pose a la literatura turística sinó tussal. Duna ve del neerlandès duin i ha fet fortuna en les llengües europees del voltant! No debades la Platja dels Tussals -vegeu la fotografia a la dreta- és la platja nudista més coneguda de tot el sud del País Valencià: és una platja d'accés difícil, gairebé salvatge, a tremuntana de la gola del Segura. Cal anar riu amunt per travessar el llit mitjançant un gual nou de trinca o la N332 direcció Elx i entrar per un camí devers la platja. Us deixe que feu la vostra re/cerca secreta però guaiteu quina visió tan esplendorosa! L'urbanisme de Guardamar -al fons a la dreta al sud del Segura- és de la segona meitat del segle XX -una prolongació del poblat neoclàssic de 1830 que fou bastit després del Gran Terratrèmol que féu que els guardamarencs abandonaren el Castell medieval repoblat per catalans el 1271. La seva forma actual de mitja lluna islàmica és com es veu des de llevant, mar endins i des de dalt. L'onada terra endins deu venir donada pels corrent marins que formaren els tussals i per la reforestació dirigida per l'enginyer Francesc Mira i Botella entre 1901 i 1926 que les fixà: això de moment.

Avui, però, divuit de desembre de l'any de gràcia 2009, el diari INFORMACIÓN secció Vega Baja (Baix Segura) anuncia que el Govern del Regne d'Espanya  invertirà dos milions d'euros per millorar el darrer tram dels tussals. En total, tres km. a una banda i l'altra del riu Segura. És un dels paratges més bells i millor conservats del País Valencià que s'ha vist sotmès, però, a canvis diversos per la canalització del Segura a la darreria dels anys 1980 i per l'aturada de noves aportacions d'arena per embassaments i cabdals escassos riu amunt. Si veniu a Guardamar,   trobareu la Ràbita Califal més antiga de la península ibèrica a migjorn de la gola del riu -datada al segle X-  meravellosament conservada i apareguda sota l'arena com també el port fenici -segle VI aC- millor conservat de tot el món fenici: el de la Fonteta que comparteix pedres, espai i veïnat amb la ràbita a l'espera de temps millors per a l'arqueologia mundial i la cultura ancestral valenciana. Malauradament, la Generalitat d'Avall té altres prioritats mítiques, formulístiques, veleres i o capicasalines.


El DCVB diu així: un tossal seria una elevació del terreny, més o menys alta segons les comarques on s'usa el nom de tossal. La interpretació d'aquest nom, efectivament, té diversos matisos, dels quals donarem la informació que n'hem pogut recollir a diferents llocs del nostre territori lingüístic.  Al número 6 diu: munt considerable d'arena, duna (Guardamar).


Pel que fa a la fonètica, una vegada més, els parlars valencians extremo-meridionals s'arrengleren amb les parles de Catalunya pel que fa al tancament de vocals. No ho dic jo que ho diuen els filòlegs especialitzats per molt que parle sovint així llevat quan faig l'ortografisme que modifica la parla apresa a casa. Hi ha altres coses curioses conegudes dels especialistes però poc conegudes de la gran massa filològica popular valenciana de més al nord. Les anirem desvetlant però no es prendran nota: tornaran a dir que vermell és català i els entrarà per una orella i els surtirà per l'altra.  Els parlaràs del Castell Vermell d'Ibi o de la Séquia Vermella d'Elx -entre Perleta i Atzavares-  i et diran que t'ho inventes tot i que això no és valencià.

Al capdavall, la pronúncia tradicional i viva que emprem a la zona és Munòve (Monòver), Nuvèldè (Novelda) i Munfòrt (Montfort) quan no diem molts numés per només. Si la cosa afecta, fins i tot, el nom, de l'antiga capital Uriola que he escoltat, jo mateix, en parlants pagesos ancians encara que diguem Oriola i Torrevella i no Orihuela o Torrevieja com diuen a Canal Nou.  El Dr. Antoni Mas i Miralles, santapoler i professor a la Universitat d'Alacant, ho explica molt bé al seu llibre: La substitució lingüística del català (l'administració eclesiàstica d'Elx en l'edat moderna) (1994) on explica el pes decisiu dels catalano-orientals a la Governació d'Oriola -i a Elx, en particular- fins al segle XVI. Vaja que tussal al  català oriental, a altres punts catalans occidentals esparsos i El Campello i Guardamar a l'Extrem Sud del País Valencià. El País Valencià en general ho fa com uns altres punts de la Catalunya Occidental. Done fe.
DCVB: Fon.: tusál (pir-or., or., Senet de Barravés, Tamarit de la L., El Campello, Guardamar); tosál (Balaguer, Urgell, Gandesa, Freginals i País Valencià en general).
© 2009 Joan-Carles Martí i Casanova -Tots els drets reservats.

dijous 17 de desembre de 2009

Enric Valor i Vives: el bon i millor tempir: aviat farà deu anys...







El 13 de gener de 2010 farà 10 anys que faltà Enric Valor i Vives. Algú ha d'avisar perquè la memòria és curta.
Seria cap a la mitjanit i passejàvem pels carrers de l’Alacant esperançat de 1978. Veníem d’un acte cultural i recorde que havíem sopat en algun lloc. Del grup, tan sols recorde que —entre d’altres— hi havia l’Eliseu Climent i l’Enric Valor i Vives. Potser perquè jo era el més jove —potser perquè jo fos d’Elx— l’Enric em féu present de la seua conversa. Volia saber com parlàvem els joves d’Elx i si encara dèiem ‘cone(i)xtre’ i si encara empràvem allò de ‘he parlat en sa filla del veí’. Quedà clar, per a tots dos, que érem davant d’un ús pronominal i no davant d’un article salat, tot i la coincidència amb el balear. Em parlà també de gent de l’Elx de la seua joventut; d’uns il•licitans que havia tractat.

Molts anys després —l’any 1995— vaig coincidir de nou amb el mestre, a Castalla, en l’homenatge que se li féu. Hi anàrem dos autobusos, uns autobusos a vessar de patriotes de totes les contrades que ens havíem reunit a Elx amb motiu de les “Jornades de Nacionalisme Català a Finals del s. XX”, promogudes per Max Cahner i que coordinà El Tempir, amb el suport de l’Ajuntament d’Elx. Hi anàrem, doncs, cap allà i vaig poder intercanviar unes paraules breus amb ell. Tres  anys després —l’any 1998— aní a València amb motiu de l’arribada del Correllengua. Hi parlaven representants dels quatre punts cardinals on brullen les quatre barres vermelles; un d’ells el regidor de Cultura d’Elx, Antoni Amorós, que parlà en el català dels qui bastiren la façana gòticorenaixentista de Sant Martí a la seua vila nadiua de Callosa de Segura, al cor de l’Horta d’Oriola. El Sr. Enric Valor, octogenari, s’asseia fatigat a una cafeteria a la plaça del Carme. Vaig tenir el privilegi i el goig de compartir la taula i tornàrem a parlar d’Elx. En sabia tant del poble de “son fill de Paquito!”. De fet, en sabia tant d’una i de cadascuna de les comarques de llengua catalana. I, a més, parlava un català tan nostrat i tan bell, amb la fonètica impecable i la prosòdia pura que sentim tot sovint als pobles, tot i que siga absent de la boca de tants titulats superiors en català. Sempre he cregut que es pot anar pel carrer parlant amb elegància, sense pedanteria, sense castellanismes, de forma natural i, en el nostre cas, des de les fonts del Vinalopó; aquella rambla que mor a l’Albufera d’Elx. Arran la investidura d’Enric Valor i Vives com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant —el desembre de 1999— publiquí una columna al setmanari El Punt de València on afirmava que la seua veu hauria de ser sentida per tots els infants dels Països Catalans i com tot i que les primeres fileres estaven ocupades per personatges que no sempre mantenien la fidelitat cap a la llengua del país, calia mirar cap a les fileres de darrere i cap al paradís d’un amfiteatre atapeït de joves; uns joves compromesos i amb l’orgull legítim de pertànyer a aquesta nació.

Ara, però, torne a quedar-me orfe. Als de la meua generació ens ha passat tantes vegades, amb tanta insistència i en un període de temps tan breu que no sabem avenir-nos-en. Ens han fet vells abans d’hora. Recordaré, però, una generació de patriotes que ens deixaren i que no veien la llengua com un element aïllat en la lluita d’un poble per recuperar la seua llibertat. Que no s’enganyen els qui han volgut o volen instrumentalitzar-los: Antoni Bru, Josep Lluís Barceló, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Mari Àngels Anglada, Romà Dolcet, Enric Valor i Vives, com tants altres, tingueren clara la seua pertinença a un mateix país. Si em fos donat escollir de nou el meu temps tornaria a triar el mateix perquè, si no ho fes, no tornaria a tenir el privilegi immens de poder parlar i enraonar amb un i cadascun d’ells. A banda d’això, un ha de ser amic dels seus amics, fill de la seua terra i germà de tot déu. Potser fos això el que ens volia dir Lluís Llach quan ens cantava allò de “si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar; segur que tomba, tomba, tomba…”

Editorial Revista El Tempir XVII número dedicat a Enric Valor i Vives, Elx 2000 Joan-Carles Martí i Casanova
© 2009 Joan-Carles Martí i Casanova -Tots els drets reservats.

dimecres 16 de desembre de 2009

Sóc fill d'aquell Elx que es fonia alhora que creixia.


[... ] Una nit de tempesta, plovia a rèjol, l'avinguda de la Llibertat esdevingué un aiguamoll amb dos pams d'aigua, illes elevades de fang i joncs fets de punta de cigarreta i de diaris desats. Perquè allò era una terra de ningú que separava un dels terços d'Elx. Deixeu-m'ho explicar: en aquella època remota  hi havia terços sociològics a Elx: el Camp d'Elx també conegut com defora; la ciutat que sempre s'ha dit el poble i Carrús més amunt de la via. El tren ja havia estat soterrat i s'havia enderrocat, doncs, la doble mureta d'Elx que, a banda i banda de la via del tren, havia separat vergonyosament durant decennis la ciutat, tot i els forats i passadissos nombrosos. Ara bé, tot allò estava sense urbanitzar amb una veta ampla de terra i de pols que travessava la ciutat de llevant a ponent. Ja havien soterrat les vies però tot seguia a l'espera del gran projecte i la cosa s'eternitzava. Aterrí al portal de l'Institut de Carrús amb els camals sullats, amerats i rogencs. L'Institut era, per a mi, les tres hores més preuades del rellotge, les que em permetrien, algun dia, viatjar cap a l'infinit. Ja fa anys que morí Mogica; el simpàtic bidell em mirà de dalt a baix per dir-me en valencià: xè, home, tampoc passava res per perdre una nit. [... ]

[... ] Perquè jo, als divuit anys, me n'aní de casa i lloguí un pís [... ]
[... ]Sóc fill d'aquell Elx que creixia alhora que es fonia [... ]
[... ] i a tots els que vinguen darrere, sapigueu, els somnis de la jovenesa són aquelles nafres dintre les quals anem furgant, descarnadament, dia rere dia.

Extracte de "Nocturn a Carrús, Opus 76" (Martí i Casanova, Joan-Carles)  dintre de Carrusel, 20è aniversari de l'Institut de Batxillerat de Carrús Elx (1995). Vaig ser estudiant del nocturn de l'Institut de Batxillerat de Carrús entre 1976-1979. Anava a classe de dos quarts de set de la vesprada a les onze de la nit, de dilluns a divendres. De nou del matí a les set de la vesprada era cap d'exportació d'empreses relacionades amb el calçat a Elx. El 1979 me'n vaig anar a fer el servei militar a Alacant. Al cap de tres mesos em feren un passi pernocta i me'n venia a Elx en autostop cada vesprada i era a la caserna a les set del matí, a toc de diana: sempre en auto-stop i mai no se'm féu tard. Devia ser l'uniforme de soldat.

dimarts 15 de desembre de 2009

La poesia dels meus vint anys: Mestratge d'amor

Publicat a Brossa Nova -poetes valencians dels 80- Associació Cultural Universitària de Filologia, València 1980




El vaig escriure el 1979, tenia vint anys, vivia a Elx i vivia sol... no sempre, és clar...


MESTRATGE D'AMOR I

Trista cambra
Verb català al revés de les hores
Plores i rius amb la facilitat dels molts joves
Dels qui tan sols ploren i riuen.
Ajagut sobre el cobrellit que la mare va cosir
amb tanta delicadesa
Fes compte de no embrutar-lo sovint
Assetjat per llibres, més llibres amb poemes
I per què no? d'un diccionari
Em distrac sotjant les parets esblanqueïdes
De la meua trista cambra

         Sabré quan vaig endinsar-me en aquest reialme de somnis?

Seny esquitxat entre tovalloles
Davallant pel caramull que se n'ix del pitxer
Haig de cercar allò que és en mans d'altres?
Recerca continuada a través de l'espai
De l'enyor capbussat fora remembrances
Baldufa estimada, jonquilla mantinguda
Amorosament damunt el prestatge
Lleixiu rodolant per la garrotxa,
Pobre minyó, em direu, solet i sense joguina,
Esclau d'esguards, de pells gerdes
Penjades d'aquells llenços de calç blanca
Que vaig banyar amb cristall
En record d'allò que el foc restablí
Al damunt de la cendrada, aquell vespre
Vindreu, llavors, a fer-me companyia
Asseguda als meus genolls?