Els amics d’aquest BLOG haureu observat que he ocultat totes les entrades anteriors i que aquesta serà l’única que apareixerà penjada durant molt de temps. Necessite reflexionar. Necessitem reflexionar tots. En el meu cas alguns projectes personals m'obliguen a gestionar el meu temps de manera diferent. Si voleu us podeu posar en contacte amb mi al correu: martidelx@gmail.com
A
vui he llegit a INFOMIGJORN un escrit signat per Abelard Saragossà –doctor en filologia catalana a la Universitat de València– on es demana ES POT FER VALENCIANISME EN CASTELLÀ? per arribar a la conclusió: "Per cert, deixeu-me opinar davant de la pregunta del títol: no solament es pot fer valencianisme parlant en castellà, sinó que el valencianisme difícilment reeixirà si no hi han valencians castellanoparlants que practiquen eixa actuació." Vist així anem a dits i no a pams. Si la cosa es redueix a valencians castellanoparlants dintre de zones castellanoparlants no n'he de dir res.
Us remet a la seua lectura perquè us en feu la vostra opinió. Heu de clicar damunt del títol que us he posat. De fet, us recomane que ho feu abans de llegir la meua tribuna bloguera. Al mateix temps faig ressò d’aquesta aportació interessant perquè és un tema que els valencians -els valencians només?- hem de tractar amb urgència. No tant pel que fa a l'ús del castellà sinó pel que fa a l'ús del català.
No tan sols hi ha comarques tradicionalment castellanoparlants on viu el 10% de la població valenciana sinó que el castellà és la llengua hegemònica al carrer a les nostres grans ciutats i també en municipis turístics diversos. Els "paradisos lingüístics catalanoparlants al País Valencià" ja deuen ser residuals pel que fa al conjunt de les terres valencianes: residuals i relativament poc poblats: algunes comarques del nord interior, algunes comarques centrals interiors, algunes subcomarques interiors al Vinalopó... Les reserves estan ben delimitades però també corren perill. Què hi farem?
De fet, compartesc -amb el professor universtari i especialista en qüestions gramaticals- algun designi territorial en la qüestió que ens ocupa. Com que ell ens conta una anècdota pròxima el meu escrit serà una gran anècdota personal que espere il·lustre sobre el que ha passat i passa al meu voltant. Puc parlar dels darrers trenta-cinc anys la qual cosa, segons es mire, no és poca cosa. Tenia setze anys quan vaig decidir que havia de parlar valencià sempre que fora possible la qual cosa és gairebé sempre a la ciutat d'Elx on habite perquè tots fem excepcions: especialment quan sabem parlar altres llengües. Fa trenta-set anys que ho faig i em costaria haver de deixar de fer-ho.
Així, la ja llunyana campanya a les eleccions estatals del 2000 vaig acceptar anar de representant al Senat del Bloc Nacionalista Valencià per la “província” d’Alacant. Em van elegir per ser el president de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, l'associació lingüística de més prestigi al sud de la línia Biar-Busot: un prestigi guanyat a força del treball desinteressat d'un grup nombrós d'elxans. L'Associació ha arribat a tenir més de dos-cents cinquanta afliats, o el que és el mateix més de dues-centes cinquanta famílies. Vaig fer, doncs, més de cinquanta intervencions per tota la circumscripció electoral: de Dénia a Oriola. A la darrera ciutat, antiga capital foral de Governació i catalanoparlant fins al segle XVIII, vaig intervenir en castellà a la ràdio com ho vaig fer també a Callosa de Segura a la ràdio com també amb els mitjans de comunicació del que m'agrada anomenar encara l'Horta d'Oriola. L'Horta d'Oriola té 300.000 habitants censats i no som davant d'uns municipis castellanoparlants poc poblats de l'interior de la "província de València". Tan sols hi resisteix Guardamar.També hi ha Elda, Saix, Salines i Villena, no us cregueu! I Asp i Montfort! Són municipis de llengua espanyola des de fa uns quants segles: com a conseqüència de l'expulsió dels moriscs el 1609 i uns altres fets diversos fins a mitjan segle XVIII. Abans eren moros o catalans! Si més no pel que feia a nissaga.
El que no desitge per a mi no ho desitge per a ningú i vivim al país que vivim. Una altra cosa és quan oriolans i callosins del Segura muden de residència. Vet aquí la qüestió espinosa en un país on el 90% de la població viu en territoris considerats catalanoparlants no tan sols per tradició sinó per la classificació aprovada a les Corts Valencianes. Els valencians ja sobrepassem els cinc milions d'habitants.
L’any 2000 un fill d'oriolana i d'elxà s'adreçava a la ciutadania i família llunyana d'Oriola i Callosa de Segura amb un castellà molt més estàndard que el que havia sentit parlar a sa mare i la família materna. Com ha sigut la norma entre els valencianistes-catalanistes elxans dels anys 1960 ençà i que ningú havia gosat trencar fins el 2011- mai no vaig parlar en castellà ni a la ciutat d'Alacant ni a la ciutat d'Elx ni nord enllà ni terra endins. Quan vaig parlar a Petrer ho vaig fer en valencià malgrat que Elda (pronuncieu: èldè) és a tir curt de fona de Petrer (pronuncieu: petrê). A un costat del carrê sou al Petrer valencianoparlant mentre a l’altre costat ja sou a l’Elda classificada com a castellanoparlant malgrat tenir un 15% de catalanoparlants censats. Petrer es bilingüe però Elda és considerat monolingüe castellà. Això amera el sentiment, fins i tot, dels valencianistes. El barri es diu “la frontera”. Aquest País Valencià –m’adrece a catalans i balears– és així i les vores són molt complicades
.
Pel que fa a la tradició valencianista d'Elx -per a petita misèria egoista meua– l’any 2000 vaig traure uns quants centenars de vots més que el partit que representava perquè els vots al Senat són sempre nominals i els del Congrés són per a les sigles. Ni una cosa ni l’altra donaven per a molt però com diria el Dr. Saragossà: els sentiments són els sentiments i expose aquí els meus.No vaig dir un sol mot en castellà i era el candidat elxà. Vaig participar en moltes taules redones a la meua ciutat on jo era el qui parlava valencià. Curiosament, els qui parlaven castellà es passaven al valencià sense voler després de les meues intervencions i quan s'adonaven de l'embolic tornaven al castellà. Tot és als arxius fílmics.
Enguany que acaba –el 2011– vaig donar suport públic al COMPROMÍS-BLOC a les eleccions municipals elxanes. Malgrat tot el que contaré adés, vaig anar uns mesos després a signar l'aval al COMPROMÍS-EQUO a les estatals. Vaig voler fer un acte de responsabilitat electoral útil que els meus amics més puristes em retrauran amb tota la raó del món perquè no hem tret cap representant a “la província d’Alacant” i la cosa és d'una inutilitat tan inútil com els qui han tret uns pocs centenars de vots. Ara mateix han acabat les campanyes partidistes. Tenim gairebé quatre anys per davant. Hi ha temps per a reflexionar i ningú no em pot dir que toque la guitarra a deshora per fotre l'enza! He sigut molt prudent i he esperat a que tancaren les urnes. No m’apanya gens el que veig! En la qüestió que ens ocupa deu ser millor dir: "no m'apanya gens el que sent!"
Com que no hi havia taula al carrer per arreplegar avals a Elx --en horaris de persones que treballem moltes hores-- vaig agafar un autobús un dissabte de matí de punta a punta d'Elx: d’Altabix a la part alta del Pla de Sant Josep. Vaig arribar a la pastisseria retolada en valencià que n’Àngels Candela m’havia assenyalat per telèfon –“la de mes germanes” com diria ella amb pronoms possessius plurals arcaïtzants–i vaig signar l'aval que m’havia baixat jo mateix de l’ordinador. En devem ser més aïna pocs, i menys de nacionalistes valencians, de la tercera ciutat del país entre els avalistes. Un d'ells sóc jo. Em confesse públicament el cap ben alt.
Tots emprem els recursos sentimentals com ens sembla. L’anècdota del jove Iranzo de Xiva, descendent d'escriptor de la Renaixença valenciana, explicada magistralment pel Dr. Saragossà, m’ha commogut i ho dic de cor. Sóc un ésser molt sensible. Em torne a confessar. Un servidor vostre que és alegre per natura i va sempre més content que un gínjol us contarà la seua, d'anècdota, perquè si parlem de dificultats de vida alguns no acabaríem mai. El jove Iranzo es mereix tot el meu respecte per haver-se tret una segona carrera treballant a baix preu i esforçant-se. A mi m'agraden molt les persones breguejadores.
El fet és que me n'aní xino-xano a l'acte inicial de les municipals del COMPROMÍS A ELX el 2011. Parlava l'Àngels Candela -germana de ses germanes de la pastisseria retolada en valencià prop a l’ambulatori de Sant Fermí- i la jove elxana Mireia Mollà: filla de Pasqual Mollà, diputada autonómica com ho fou son pare abans, catalanoparlant familiar i escolaritzada en català. És molt coneguda a València no tant per ser elxana sinó per fer més vida a València que a Elx. Alguns valencians que conec encara s’estranyen que son pare, Pasqual, també siga d’Elx. Qualsevol que parle un valencià plenament nadiu deu ser de més amunt la Vila Joiosa segons alguns reductors.
A l’acte inaugural de la presentació al centre l’ESCORXADOR érem uns 300. Molts parlaven valencià i uns altres molts parlaven castellà: 50/50. Vaig saludar i vaig parlar valencià amb molts que parlaven una llengua o una altra. Fins aquí tot molt normal a l’Elx més progressista que conec tan bé. Era un auditori de més joves que madurs i el valencià se sentia més encara entre els joves que no entre els vells. Era un públic evolucionat i el valencià es coneix més a Elx entre els joves que entre els vells com passa a les grans ciutats plenes de vells immigrants. Una altra cosa és l’ús social al carrer però en ambients favorables es posen tots a ratllar valencià per demostrar el seu bon nivell.
Això sí hi havia la televisió local TELE-ELX. La directora de l'emissora, Conxi Alvárez, catalanoparlant i coneguda meua de quan anàvem a l’Institut de Carrús és la dona del Pasqual i madastra de la Mireia. Calia escenificar el canvi d'estratègia lingüística perquè els oients televisius del terme municipal no hagueren de dir:“¡estos son los del valenciano, lo entendemos todo, hasta lo hablamos, pero vaya ganas!”
.
Àngels Candela féu un parlament llarg en un valencià excel·lent. Té cinquanta anys i és una dona trempada, contestada dintre i fora pel seu tarannà i formes personals no sempre enteses. Això, però, són altres calces. A continuació, ix la jove i atractiva Mireia Mollà. No deu haver complit encara els trenta anys o tot just. Ens solta una soflama llarga i encesa en castellà, sense concessions a la galeria ni a la seua llengua nadiua: malgrat ser catalanoparlant familiar pels dos costats, escolaritzada en valencià i diputada en valencià a València on diuen els estudis d'en Miquel Boronat i Cogollos que la jove elxana apareix entre els diputats que parlen "sempre en català" a les Corts Valencianes. A València sí i a Elx no? Per què? A Elx, però, emprà un estàndard castellà allunyat de les parles castellanes que es parlen ara a Elx on es notava, molt lleugerament, la seua valencianitat familiar i la seua cultura de dona espanyola jove universitària amb accent de xica de casa bona. La dona madura, l'Àngels, lluitadora política d’un altre temps en què no s’acabava el batxillerat a Elx, ho féu en valencià; la dona jove universitària escolaritzada en català, la Mireia, en castellà peninsular immaculat sense sesseig i sense concessió als catalanismes lèxics i morfosintàctics. Si havien de repartir-se els papers per què no ho feren a l'inrevés? La madura en castellà i la jove en valencià! Per bé que si totes dues són catalanoparlants quin problema hi ha perquè parlen valencià? D'això se'n diu "anar a poc a poc i amb cura?" No cal ser sociolingüista per adonar-se'n de la perversitat de tot plegat.
Per algun motiu que deu ser difícil d’esbrinar, el resultat fou que COMPROMÍS tragué uns quants centenars més de vots a les autonòmiques que no pas a les municipals a Elx. No eixíem, això sí, dels pocs milers de vots.
No obstant això, l'espanyolisme i el regionalisme alacantí i valencià –d’arrel esquerrana i republicana tricolor espanyola perquè no s’ha de negar res del que és veritat– havien arribat triomfants a la vella i noble ciutat d'Elx dintre del cavall de Troia del valencianisme bastit al llarg de quaranta anys per uns quants il·lusos. Cal que us diga que el 90% dels elxans afirmen, en les enquestes, que entenen el valencià gràcies a la tasca feta per tota una escola i tradició que començà els anys 1960. Si llevem els més vells i els xiquets més petits el percentatge deu pujar al 95%...
Veges tu! Nacionalisme lingüístic a l'irlandesa, millor dit: valencianisme regional a l'espanyola: envoltats com estem -com ben diu l'amic Saragossà- “de catalans, de balears, d'aragonesos i de castellans” quan nosaltres fa segles que fem frontera amb la massa més gran de castellanoparlants que hem tingut sempre al País Valencià: l'Horta d'Oriola i la Múrcia més veïna: murcians o amurcianats perquè conec com ningú les dues branques de la meua família... I que conste que els oriolans i murcians no hi tenen res a veure i que tinc grans amics que hi viuen i amb els quals parle castellà amurcianat.
I deixeu-me dir-ho en castellà: "para este viaje/ no hacían falta tantas alforjas" que un ha estat escolaritzat en castellà i ha arribat a ser, fins i tot, traductor jurat anglès-espanyol pel Ministeri d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya perquè no hi havia cap altra opció a la Universitat d'Alacant!. D'haver-ho sabut la de maldecaps que m'hauria estalviat! Aquí el que hi ha és un gran rellotge de desactivació interna que funciona no tan sols des de fora, sinó des de dintre....
Felicitats i benvingut sigueu al regionalisme espanyol. Ningú us ho dirà amb la bellesa dels versos de Miguel Hernández per corroborar l’espanyolisme més genuí i més sentit entre els valencians. I això que us podria recitar l’Elegia a Ramón Sijé (Ramon Sitges) de memòria però no parlem ara de la grandesa del poeta universal sinó de la seua ideologia casolana:
Asturianos de braveza,/ vascos de piedra blindada,/ valencianos de alegría/ y castellanos de alma,/ labrados como la tierra/y airosos como las alas;/ andaluces de relámpago,/ nacidos entre guitarras /y forjados en los yunques /torrenciales de las lágrimas; / extremeños de centeno,/ gallegos de lluvia y calma, / catalanes de firmeza, / aragoneses de casta, /murcianos de dinamita / brutalmente propagada, / leoneses, navarros, dueños /del hambre, el sudor y el hacha..
El nacionalisme progressista valencià tot just arriba al 2% dels vots a Elx després de més de quaranta anys d'esforços. Si hi sumem altres forces potser siguem el 3% perquè el catalanisme més genuí s’hi resisteix i no tots estem d’acord amb el que passa a l’interior del possibilisme. Devem ser, a tot estirar, uns cinc mil votants valencianistes i catalanistes en una població que ja té 230.000 habitants. Podria donar, a tot estirar i en condicions favorables, per un regidor. Hauríem de llançar palmeres el dia que això passe. I les palmeres que es llancen a Elx són totes de focs artificials.
Els d’Esquerra Unida, com era d’esperar, han votat Esquerra Unida. De fet, la campanya d’Esquerra Unida a les municipals, amb l’elxà Robert Quereda davant –nom en català, inclòs– va ser tant o més en valencià que la del Compromís. Per no dir uns altres com ara Esquerra Republicana que es va atrevir a posar una tanca immensa que posava “INDEPENDÈNCIA” davant l’Hospital General d’Elx per a les estatals. Fins i tot el PSOE i el PP s’hi van atrevir tímidament amb la mortaviva. El PP va penjar una banderola immensa amb l’eslògan en valencià des del Gran Teatre. Després fan i faran el que fan però deuen saber que Elx alena encara, en gran part, en valencià i es dediquen a fer la faena del matalafer: fer i desfer...
Elx no és Alacant ni és València –que no ens assimilen a les seues dèries lingüístiques reductores– però, és més, Alacant i València són i han de ser valencianes. I quan dic “valencianes” els valencians i els castellans del País Valencià hem sabut sempre el que diem. No és fent parlar els candidats valencians en castellà com arribarem més lluny.
Això sí hem guanyat en una cosa. El diputat per “la província” de València, Joan Baldoví, de Sueca com Joan Fuster i no sé si el seu avantpassat de la Renaixença, Bernat i Baldoví, té una fonètica tan valenciana, tan valenciana quan parla en castellà que pot ser es passe la vida a Madrid dient-los "soy valenciano, no soy catalán". Ja li devia passar a l’Agustí Cerdà i a uns altres valencians que han estat a Madrid. A mi em passa sovint quan hi vaig i he d'anar-hi cada any per motius professionals.
Parlar en castellà a Xiva o Catral –valencianets mireu el mapa perquè sabeu molt bé on és Xiva però us quedeu embambats en sé que s’esmenta Albatera o Catral i ens parleu després de “provincianisme” alacantí– deu ser tan natural com parlar castellà a Madrid o anglès a Londres. Tothom s'hi esforça amb major o menor fortuna i els valencians estem molt ben bilingüitzats. Ens agrade més o ens agrade menys perquè les llengües mai no tenen la culpa però les polítiques lingüístiques invasores sí. Jo em trobe molt a gust parlant valencià enfora del meu territori lingüístic: a Xiva i a Oriola també. A València, Alacant o Elx no em trobe gens a gust parlant en castellà.
Parlar en castellà a València, a Alacant o a Elx - us parle dels valencians que parlen valencià, el català de tots- és d'una perversitat absoluta a la qual hem de cedir alguna vegada per sentit comú en el dia a dia del carrer. Amic Abelard, ho faig amb vells immigrants espanyols de baixa alfabetització o amb turistes que em demanen les senyes. No ho faig mai amb un menor de 50 anys. També ho faig en anglès, francès, italià o alemany quan se’m presenta l’ocasió d’ajudar algú que no té cap agenda política a la butxaca. Tinc la sort de ser políglota. Mai no he parlat en castellà a TeleElx. Mai. I dec haver parlat algunes dotzenes de vegades al llarg dels més de vint anys d’existència de la cadena local.
Ara no us parlaré d’aquella ocasió –en una entrevista radiofònica a la ciutat d'Alacant– on el candidat d'Elx parlava en valencià als alacantins de la ciutat per la ràdio que arriba a totes les comarques dels voltants mentre el candidat catalanoparlant d’Alacant ho feia en castellà malgrat parlar amb l’elxà en valencià fora de les ones... I és que aquest país, amb perdó, de vegades fa caguera…. No el deixaré d’estimar mai, és clar, no siga algú agafe el rave per les fulles pel que fa a aquesta tribuna massa llarga.
Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, 28 de novembre de 2011