Aquest tardet hem estat a l’Hort de Motxo, l’hort ancestral dels Jaén o Caén, palmerers i hortolans elxans ja a l’Edat Mitjana; els quals han donat al món el més gran poeta en llengua catalana de l’extrem sud valencià, Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Hi hem estat una trentena llarga, gairebé tots arribats des de la Societat el Micalet de València. Mentre els altres recorrien la porxada, escodrinyaven des de la terrassa, o escoltaven les explicacions magnífiques d’en Gaspar, sobre l’aigua lleugerament salmaia que regolava en aquell moment per les sèquies, m’he assegut al bell mig de l’hort amb n’Armand Samsó, natural de Salses i impulsor de la Porta dels Països Catalans. També hi era sa muller, occitana i catalanoparlant, i en Gaspar Jaén pare, habitador del barri de les Potades, a la ciutat d’Elx, amb sa muller i llur filla Mercè.
N’Armand Samsó té 84 anys i en Gaspar Jaén pare en té 83. Són, doncs, gairebé coetanis. Cadascú ha parlat en la seva modalitat de català de les coses del camp: de com al gener ixen les esparegueres bordes i com n’estan de bones, en ou batut o a la planxa fetes a bocins. Al gener les cullen a l’hortet de Salses i al gener ho fan a l’Hort de Motxo, sempre que la terra tinga bon tempir. Hem reparat en les esparegueres secalloses que hi havia a la soca dels magraners. I, amb les dones, hem parlat de caragols i de com es preparen en graelles damunt les brases, tant a l’extrem nord com a l’extrem sud: amb un rajolí d’oli o sense, un pessic de sal, i com “repetaven i escopien la bava”, amb mots preciosos d’una Sra. Jaén octogenària.
Els antics elxans, quan no hi havia graelles, feien un clot en la cendra i així ho feia son pare a la brutesca, quan era una nena dels anys 20. Cascú en la seva modalitat catalana, amb una naturalitat absoluta com qui es troba i es retroba. En Samsó es meravellava de la musicalitat de la parla heretada de l’extrem sud, de la unitat pregona i de com els entenia millor que a alguns de molt més al nord. I després, algú que es diu acadèmic valencià s’atreveix a publicar en anglès que els de l’extrem nord no s’entenen amb els de l’extrem sud. No ho sé, francament, si això passarà amb l’Horta de València, ho dubte, però alguns haurien de dimitir per perniciosament mentiders.
Els elxans eren davant d'uns catalans amb els quals sempre s’havien sentit units perquè mai no s’ha arribat a perdre la memòria de les coses, des d’una parla comuna i des d’una història compartida. I tota la resta és política, mala bava interessada i espanyolisme encobert de la pitjor espècie. I aquells quatre ancians, espanyols o francesos segons llur passaport, nascuts devers 1920, en una terra esquarterada, feien que les fronteres estatals fessen befa d’una rambla que es diu la Sénia i que alguns pretenen que divideix Catalunya del País Valencià. No era tan sols el parlar d’uns pagesos que pertanyen a un mateix país; hi bategava una cultura intacta separada per 800 km. d’una llenca contínua i ininterrompuda i una ressemblança que anava molt més enllà d’unes pells fràgils i translúcides. Des de l’albufera que separa Salses de la mar a l’albufera que separa Elx d’una mar comuna. Així, de matí, mostràrem a l’Armand Samsó, sa muller, i els del Micalet, l’escut dels Perpinyà i dels Soler de Cornellà que hi ha als voltants de Santa Maria.
I també els parlàrem del carrer Samsó, un carreró estret a l’antic Raval de Santa Teresa, més enllà del Pont Vell. I així, he sabut per l’Armand que els Samsó eren originaris de la Girona medieval i de la Catalunya Oriental com els Selva, com els Ripoll, com els Rosselló, com els Osona, els qual repoblaren un dia llunyà aquesta terra. Devers la 1 del migdia, dintre un Elx ple de Festival de Teatre i Música Medieval, ens hem aplegat al Casal Jaume I on es reunia una colla d’un centenar de joves de l’Assemblea de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. I ens hem barrejat amb ells, generacions i comarques diverses, fonètiques i mots que agermanen. Així, ens hem adreçat a ells des de la ciutat de València i des de la d’Elx amb un manifest d’ adhesió i una exposició sociolingüística del Vinalopó. Tot seguit, amb dolçaina i tabalet, la parella que forma el grup Tudell, vinguts d’un cap-i-casal valencià del qual em sentia íntimament orgullós.
I ens han tocat “Els Segadors”, un dels nostres himnes mentre catalans, valencians i illencs el cantàvem, l’Armand s’ha alçat emocionat de la seva cadira, en la primera filera, m’ha agafat del braç i hem cantat des del primer mot fins al darrer.
I, tot seguit, hem escoltat amb respecte un altre dels nostre himnes, la Muixeranga. Aquell jovent vingut de tot arreu les nostres terres no s’ho acabava de creure i ens han aplaudit amb entusiasme . Per acabar aquesta crònica, a posta de sol, Gaspar Jaén i Urban ens ha recitat, a l’umbrall assetjat del seu hort, amb flaire de diamela i de gesmil, nou poemes que parlen, del temps i de la vida, vists endins i enfora d’un hort antic al llarg de trenta anys.
I us escric de matinada perquè avui, a Guardamar del Segura, el Micalet, el Tempir, la Gola de Guardamar i l’Ajuntament de Guardamar retrem homenatge a l’Armand Samsó, natural i habitador de Salses, al monument a la llengua catalana; que es troba a la Plaça del Rei Jaume II.
Foto davant del Monument a la Llengua Catalana de Guardamar gener 2005:
Hi apareixen -d'esquerra a dreta- Francesc Ferrer, de l'Editorial Denes de València i fill del gran lexicòleg valencià Francesc Ferrer i Pastor, nascut a la Font d'en Carròs a la Safor i autor d'un diccionari que ha estat un autèntic best-seller; Josep Candela, president de l'Institut d'Estudis Guardamarencs i professor de biologia a l'Institut les Dunes de Guardamar on fou el primer guardamarenc a donar les classes en català no sense molts problemes; Josep Tarongí i Asensi, president de l'Associació Amics de l'Alguer de València i gran activista, Francesc Aracil i Pérez, guardamarenc il·lustre, Doctor en Belles Arts i Llicenciat en Geografia i Història, professor titular de l'Escola d'Arts i Oficis de València i, sobretot, amic meu d'ençà la tardo-adolescència amb algun viatge meu al seu pis d'estudiant a València. Francesc Aracil fou regidor després a Guardamar com a independent amb permís del Bloc Nacionalista Valencià. També hi són Tonetxo Pardiñas o Pardinyas president de la Societat Coral el Micalet, Joan-Carles Martí i Casanova, president aleshores de l'Associació per la Llengua El Tempir d'Elx i servidor vostre i encara vice-president d'El Tempir i membre de la Junta Directiva de la Gola de Guardamar i vice-president de l'Institut d'Estudis Guardamarencs; Armand Samsó, rossellonès natural de Salses i ànima principal de la Porta dels Països Catalans a l'Extrem Nord del domini lingüístic i una altra persona a qui demane em diga el nom si es veu retratat aquí.
L'article fou publicat a la revista ESCOLA VALENCIANA núm 10 gener 2005
