Com a polsim sobre polsim: la balada de Reading Gaol

Gabres al riu Kennet

És diumenge pel matí i estic esgotat. Devem  haver caminat, els darrers tres dies, una dotzena de quilòmetres diaris. Vaig anar, amb la dona i la filla, a visitar el fill emigrat a Anglaterra. Tornàrem a la mitjanit.El fill diu que tornarà a l'estiu. Haurà estat any i mig fora. L'esperem. 

Reading era gelat i plujós malgrat que fóssem ja al maig. A la parada de l'autobús, al centre de Reading, una anglesa madura em va parlar del canvi climàtic. Els quatre junts, però, vam encendre la flama. Això sí, na Beatriu havia de conèixer Londres. Vam fer, doncs, l'hora de tren de bon de matí. Van ser, és clar, tres hores al mercat de Camden Town. En Guillem, però, va insistir en què passàrem més de tres hores al London Natural History Museum, abans de passejar pel rovellet de l'ou del vell Imperi. Més enllà de la grandesa del lloc, em vaig adonar, una vegada més, que som com a  polsim sobre polsim.

A l'abadia  medieval de Reading hi hagué la relíquia de la mà de l'apòstol Sant Jaume. Als jardins de Forbury hi ha les restes de les murades gruixudes que la rodaven. Un poc més enllà hi ha les parets de rajola vermella de la presó de Reading. Vam caminar força estona a l'orellada del Kennet que mor aquí al Tàmesi. Hi vam fotografiar gabres i ànneres. És com anomenem els ànecs collverds a Elx. Al meu llibre, 'Els països del tallamar', sóc en Gabre i na Lídia és n'Ànnera Baiera. El llibre sortirà publicat a Documenta Balear, a Palma, a la tardor. Vaig revisar les galerades abans d'anar-me'n de viatge.

Oscar Wilde va passar dos anys encarcerat a Reading per escàndol públic contra els bons costums victorians. Moriria, als quaranta-cinc anys a París. Vet aquí els versos més coneguts de la seua Ballad of Reading Gaol, que va escriure des de l'exili francès. Us oferesc la traducció catalana que acabe de fer. He volgut mantenir el ritme:

Yet each man kills the thing he loves

By each let this be heard.

Some do it with a bitter look,

Some with a flattering word.

The coward does it with a kiss,

The brave man with a sword!

Així tothom mata el que estima

que ho senta cadascú

Un amb l'esguard amarg ho fa

l'altre amb un afalac

amb el bes ho farà el covard

l'espasa empra el valent!

Traducció: Joan-Carles Martí i Casanova

 

 

D'Islàndia al Pacífic Sud tot passant pel Pirineu: Viatge a l'illa dels pingüins de Bernat Gasull

Publicat al diari digital de cultural NÚVOL el 2 de maig 2013.

Com tothom sap hi ha novel·la que es resisteix a caure de les mans fins que no heu arribat al darrer mot imprès. N’he descobert una –acabada de publicar–  i l’hauríeu de llegir. Amb Viatge a l’illa del pingüins Bernat Gasull i Roig demostra que n’haurà d’escriure altres. Un gran novel·lista acaba de descloure’s davant dels nostres ulls.

La retina de lector queda amarada per aquesta habilitat innata de l’autor per desplegar la trama. Passareu dels glaços àrtics, a la tramuntana pirinenca i als vents imprevisibles del Pacífic Sud. Per arrodonir les expectatives hi haurà un final que us sorprendrà i que us deixarà meravellats. Us preguntareu si, de debò, heu entès el que heu llegit. Tornareu a analitzar-ho perquè no n’estareu gens segurs i rumiareu mentre tot cau pel seu pes. Per això, les lletres catalanes han de donar la benvinguda a aquest narrador d’excepció i d’alta volada. Quines són les fustes que basteixen aquestes expectatives tan altes? Quins són els grans encerts i  –d’haver-ne– els petits desencerts que caldrà revisar o prendre’n nota?

Caldrà partir dels components que conformen la biografia de l’autor. Bernat Gasull i Roig és biòleg, per ofici i devoció; un militant activista, un foll de la llengua catalana que abasta –mitjançant la seua escriptura– tot el temps i l’espai: de l’Edat Mitjana fins ara; de Salses a Guardamar alhora que navega devers les illes de la mar Catalana; és un alpinista i home d’alta muntanya, com son germà Martí, mort al Manāslu –la Muntanya de l’Esperit al Nepal– l’any passat. No endebades li dedica el llibre amb el més gran dels homenatges: el del geni que es dóna en molt poques famílies i que, de forma esparsa, es duplica. Som davant l’home de les moltes geografies, que reflecteix l’esplendor de la flora i la fauna de les regions del planeta que trepitja. Hi trobareu una predilecció pel món de les aus. La seua col·lecció d’ocells i paisatges escollits us colpiran a la bestreta. Per la meua banda, hi vaig trobar moltes concomitàncies amb el que a mi m’interessa descriure.

Si calgués encunyar un nou terme per a aquesta prosa –rica i planera alhora–  m’atreviria a dir que som davant del primer thriller etnobotànic del que tinc constància. És un thriller perquè l’autor provoca l’angoixa psicològica que fa que el lector es demane què li passarà al protagonista. Així, –i sense fer malbé la lectura que haureu de fer vosaltres–  un català rep l’encàrrec,  a Itàlia –quin millor lloc?– de fer un llibre sobre els volcans d’Europa.  Més enllà dels efluvis del Vesuvi o de l’Etna, acabarà per enfilar-se Öræfajökul amunt: el volcà en actiu més important de l’Illa del Gel. Hi coneix un islandès enigmàtic que desapareix després d’una allau que els arrossegarà a tots dos rost avall. L’herència, però, serà un manuscrit –escrit en català de la Renaixença– que el menarà a una illa protegida al peu d’un volcà del Pacífic Sud: el Nomledalog, que no és una altra cosa que la Gola del Món.

Un segon fil narratiu –una història dintre la història– passa al Pirineu del segle XIX i té com a protagonista una dona: li diuen Malhalta i ¿no ho estem tots, de malalts, alhora que hi intuïm el mal d’alçada o de muntanya? Una catalanitat pirinenca sense macar, plena de rondalles i de llegendes contades per éssers amb vides dures i cotna als colzes i als garrons. Tot això haurà de confluir, d’alguna manera, en un riu cabalós gràcies a una brúixola de poders màgics. El lector es preguntarà quan, on i per què? Mentrestant, uns pingüins extingits a mitjan segle XIX poblen la portada del llibre i us ronden des de les primeres planes.

El llibre està clafert de passatges d’una alta resolució literària. Això no obstant, us trobareu algun episodi enciclopedista més àrid –més per la llargària d’aquestes explicacions extratextuals que no pas pel seu interès pedagògic–. D’altra banda, el català de l’autor és magnífic però hauria merescut la polida final que tot gran novel·lista mereix. Malauradament, com passa sovint amb les petites editorials catalanes, es troba a faltar un corrector final, siga dit amb el millor dels ànims constructius cap a l’aventura meritòria d’editar autors novells.  És un mal que s’escampa, cal guarir-lo i s’ha de poder denunciar. L’excel·lència fa que la qualitat puga resplendir. La crisi no és cap excusa per estalviar passes imprescindibles en qualsevol llengua i cultura: però, aquí i ara, molt més necessaris per intervinguda.

Aquestes menudalles no li lleven cap mèrit a la grandesa del nou escriptor. Tot això és esmenable en una segona edició que, n’estic convençut, s’haurà de fer. És el millor premi que podria tenir una prosa catalana amb nervi, que sap crear la tensió necessària per seguir amb l’aventura fins al darrer punt. És el català de tothom que ens omple de goig i ens sedueix. És el retorn a la millor tradició dels grans escriptors barcelonins que sembla malviure, massa sovint a l’hora d’ara, a les cotes més baixes del Llobregat pel que fa a l’estretor del seu delta. La redacció és bastida de frases curtes i àgils, d’una gran riquesa de lèxic i d’una sintaxi diàfana i clara que no entrebanquen la lectura, ans l’empenyen cap a la glòria.

El món fictici d’en Bernat és poblat d’amors, però també de dimonis i de mals esperits, de somnis, de quimeres i d’albats que moren enjorn per esdevenir estels fugissers. Les dones d’aigua són goges amb poders sobrenaturals. La dona és al centre de la narració malgrat que l’altre protagonista siga un home. I l’enyor hi és: i tant que hi és cada vegada que sura!

Al capdavall, Bernat Gasull i Roig hereta dos grans cognoms de la literatura catalana del segle XV. Els valencians Jaume Gassull i Jaume Roig.  Si el primer escrigué Lo Somni de Joan Joan el segon s’atreví amb L’Espill o Llibre de les Dones. Aquestes famílies –arribades i arrelades al País Valencià– potser tornaren a Catalunya més endavant. Així, cal crear sempre un imaginari col·lectiu que ens incloga a tots en un flux recíproc que mai no s’acaba. Els camins més ferms de la literatura catalana tornen a ser fressats amb vigor amb aquest Viatge a l’illa dels pingüins. Paraula de cavaller.

Gasull i Roig, Bernat, Viatge a l’illa dels pingüins, Voliana Edicions, Argentona, 2013

País Valencià: el meu país

Som a l'1 de maig: la festa del treballador. A Elx, de tota la vida, la manifestació comença a la Plaça de Barcelona, al gran barri de la immigració: Carrús. Em desdejune amb els periòdics provincials alacantins en llengua castellana. Al capdavall, sóc d'Elx i he d'informar-me del que passa on visc! ¿Encara no s'han adonat, els de la Generalitat Valenciana, que en català de la 'comunitat' en diem 'país'? 'Comunitat' ho reservem per a la Comunitat de Regants, la Comunitat de Veïns i poc més. Tan senzill com això. Com que els catalans i els valencians -segons ells- no parlem la mateixa llengua ¿per què ens han de dir als catalanoparlants -fins i tot als d'Elx- quins sinònims té 'comunitat' en catalana? Jo de sempre li he dit, en el meu valencià, 'país' a la 'comunitat'. Començar el dia amb un poc d'ironia valenciana heretada no ens vindrà gens malament. I quina agonia que fan! El cap-i-casal que ens ha tocat patir! Tenim la glòria guanyada.

Antonio Machado ens alliçona sobre els espanyols incomplets

Aquest bon de matí, les tempestes de la Internet m'han dut a llegir una conferència llarga sobre la influència de França en l'obra d'Antonio Machado. 'Noblesse oblige' i l'Institut Cervantes fa la seua tasca espanyolitzadora de manera admirable. Vet aquí l'enllaç a Antonio Machado y Francia per si us interessa.

A l'autor, Bernard Sesé, de la Universitat de París X,se li oblida que la influència més gran en A. Machado, per damunt de Verlaine, és el jacobinisme francès. En això, els intel·lectuals espanyols afrancesats -de llengua castellana, és clar- es veuen sempre reforçats en el seu atavisme toledà, com una fatalitat, 'malgré eux'. El gal·licisme dels catalans és tota una altra cosa. Això, però, ens menaria lluny en qüestions de lingüística romànica de veïnat genètic, que es remunta al vell Imperi Romà. Hi ha  la germanor molt estreta amb els occitans, una mica menys amb els francesos, sense oblidar-nos de l'ombra sempre allargada de París, que arriba ferma a Elx i Guardamar des d'on acostume a escriure.

Deia Antonio Machado, a la primeria del segle XX, dins l'obra "El regionalismo de Juan de Mairena": "De aquellos que se dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse". PCII , p 2.335. Fixeu-vos, a més a més, que Antonio Machado enumera els catalans en segon lloc, després dels gallecs. Per a qui creu en la supremacia castellanoespanyola, des de la intel·ligència i finesse elevada d'un catedràtic espanyol de francès, és una manera subtil d'humiliació i de posar-nos al lloc que li convé. En la seua intimitat degué pensar: ¿Qué se habrán creído estos catalanes? Hi afegeix l'acudit de castellans i estremenys que no se sentirien espanyols: una altra manipulació subtil. Han sabut sempre que l'Aribau va ser un revolucionari comparat a Rosalia de Castro. El primer posava en perill l'hegemonia de la llengua espanyola, en la seua Oda a la Pàtria, mentre que la segona s'entretenia amb l'oratge de la seua Galícia natal. 

El 2013, un segle després, és fàcil constatar que res no ha canviat. Tan sols desconfie d'aquells que diuen que es pot ser català i espanyol, valencià i espanyol, balear i espanyol, etc... I això sense eixir del meu solar català-valencià-balear. Ja sabem el que significa aquest doble sentiment. Malauradament i fatal. Es podria haver dissenyat una altra convivència espanyola però ens condemnen, in aeternum, a ser incomplets, insuficients i de poca alçada. Com en la mitologia grega s'erigeixen en déus per obligar-nos a cercar aquesta altra meitat, que hauria de ser nostra perquè l'hauríem perduda, si volem ser complets i espanyols. Així, no tan sols no es pot esperar grandesa d'Ausiàs Marc sinó tampoc de Vicent Andrés Estellés. I com fan els catalans a tothora i com  a valencià que sóc,  permeteu-me regionalitzar els exemples i les grandeses nostrades, malgrat que això ens menaria a unes altres reflexions. Us he de recordar , però, que al País Valencià, després del Segle d'Or, encara hi ha vida i grandesa en llengua catalana.  En definitiva, converteixen Espanya en una qüestió de fe castellana. I així no anem enlloc. I, siga dit de passada, amb l'esquarterament casolà tampoc.

Haiku del Desesper VI: El barranc de l'encantada

Tinc les flors de cirerer encara a la pell. Ahir, vaig estar a Planes, un poble que vaig recórrer costera amunt i avall, al costat de na Lídia i d'unes amigues d'Elx, i el barranc de l'Encantada. El meu haiku d'avui: encantats tots dos / al barranc pregon del temps/ salta a la vida

Haiku del desesper V: Camí dels cirers en flor

D'aquí un parell d'horetes una quadrella de mitja dotzena d'elxans, profundament valencians i de llengua catalana extremomeridional, sortirem en cotxe de la gloriosa comarca del Camp d'Elx dret a la Vall d'Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall d'Alcalà i qualsevol altra vall on puguem veure les primeres 'ciretes" quan encara són en flor, altrament dites 'cireres' en altres indrets més centrals. Visca les Valls dels Cirés, altrament dits Cirerers! Pense passar-m'ho en grandola!

I aquí teniu el meu Haiku del Desesper V:  Flor del cirer bord/ t'enfiles cap a la terra/ del ramell brancat

Lo lo neutre i el el neutres o no

Moscou 22.03.2013 davant del Kremlin

Amics meus:

Comsevulla que he estat de viatge per Moscou durant tota aquesta setmana us remet a l'article que vaig publicar a la revista literària digital NÚVOL el passat 19 de març, diada de Sant Josep. Tan sols heu de prémer damunt del títol següent si us interessa: Lo lo neutre i el el neutre o no .

Avui tornaré a ma casa d'Elx.

Haikus del desesper (VI)

Haikus del desesper (VI)

dissabte grisós
deserts fantasmes d'ahir
lassitud de l'ésser

Haikus del desesper (V)

Haikus del desesper (V)


rotonda de sal
gola eixorca arran de riu
nina del meus ulls

Gola del Segura a Guardamar

Haikus del desesper (IV)

Haikus del desesper (IV)


deixeu que els ocells
amb llum de primavera
s'apropen a mi

Haikus del desesper: III

Haikus del desesper: III

palmeres al sol
l'aigua flueix per la sèquia
regalima el suc

Haikus del desesper (II)

Haikus del desesper (II)

flor de magraner
pi blanc torçut vora mar
cors d'arrapa i fuig

Haikus del desesper (I)

Entre en un període de reflexió profunda. Encete el paisatge desolador dels meus haikus del desesper...


I

amb la lluna nova
llueix el vostre ull verdenc
muir car  no em mireu

The Finger of Death: Vicent Andrés Estellés per la New Brunswick Chamber Orchestra i una veu valenciana, d'Elx, en llengua catalana.

De vegades la vida, fins i tot la cibervida, et regala sorpreses. Fa molts pocs mesos Jan Reinhart, filòleg, bibliotecari a la Rutgers University, traductor a anglesa, especialista en castellà, portuguès i, una de les seues grans passions actuals, la llengua catalana escrita per valencians, una llengua que va aprendre a Catalunya, es va posar en contacte amb mi arran de la meua traducció d'un poema de Manel Alonso i Català, de catalana en anglesa, en aquest blog.

D'aleshores ençà hem mantingut una correspondència electrònica sovintejada, en anglès i en català, on he guanyat no tan sols un amic sinó una finestra oberta al món de la traducció, de la literatura i del millor humanisme que defineix la bondat intel·lectual. Els articles i els enllaços que m'envia, de la millor literatura dels EUA, en llengua anglesa, i de la dels Països Catalans, en llengua catalana, no tenen tarifa. I el nostres comentaris sobre aspectes de la vida vidanta, com dirien els meus amics occitans, des de la gastronomia polonesa o valenciana a la plantació de palmeres, que es gelen als hiverns glaçats neobrunsviquians, fan que mire sempre, en una mar de correus, pel seu nom primer.  De vegades, hauré d'insistir-hi, la vida, fins i tot la cibervida, et regala sorpreses.

Als pocs dies de la nostra coneixença virtual Jan em va demanar d'enregistrar, amb la meua veu, un parell de versos del més gran poeta valencià del segle XX: Vicent Andrés i Estellés. He llegit l'Estellés algunes vegades en públic, a Elx i a Guardamar. De fet, vaig promoure, des del Tempir d'Elx, la inclusió del Primer Sopar Estellés, l'any 2010, al cor dels horts de palmeres d'Elx. Jan m'explicava que s'havien de sentir els dos versos durant l'obra, recitats amb fonètica valenciana.

El dia 23 de febrer de 2013 la New Brunswick Chamber Orchestra, a la Nova Jersey,  estrenarà l'obra musical d'Edgar Girtain IV, del poema "dit de la mort al voltant de les quatre del matí", en anglès THE FINGER OF DEATH: el dit de la mort.. La veu recitadora, amb fonètica valenciana d'Elx, des del seu despatx de Guardamar, enunciarà els dos versos següents:

Portes la nit, portes el dia,
portes la clau que obri totes les portes...


Jan Reinhart els va traduir així, de catalana en anglesa, perquè la nació de la qual és natural pogués gaudir-ne:

You bring the night, you bring the day,
you bring the key that opens all the doors...

Tot això ha estat gràcies a aquestes noves tecnologies que fan que el planeta siga més petit i més gran alhora. El meu jove amic guardamarenc de la soca-rel, Josep-Lluís Aldeguer i Verdú, va arribar amb el seu portàtil de darrera generació, em va enregistrar i ho va enviar per Internet als EUA. I aquí em teniu perquè Andrew Hayward i Edgar Girtain IV han penjat la meua veu i imatge a la pàgina de facebook de la New Brunswick Chamber Orchestra.

Que la veu que sentiran els ciutadans de New Brunswick, a 50 km. al sud de Nova York, siga una veu valenciana, que siga d'Elx,  la gran ciutat catalanoparlant més al sud de totes, que l'entregitrament siga fet des de Guardamar del Segura, la fita sud de la llengua catalana i que siga la meua,  és una satisfacció íntima i un pecat d'orgull i immodèstia que espere sabreu perdonar-me. Aquests detalls fan que tota una vida, dedicada a la causa de l'ennobliment del valencià a Elx, del català de tots, tinga sentit. No està gens malament per a un adolescent que va arribar un dia des de la llunyana Fairfield, Austràlia, de tornada a la ciutat dels germans, dels pares i dels avis, la ciutat somiada. Em vaig casar amb elxana del Camp d'Elx  i vaig tenir fill i filla elxans. Han passat quaranta anys. Moltes gràcies, Jan... Portes la nit, portes el dia, portes la clau que obri totes les portes...

1913-2013: 100 anys de normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans



Joiós 100 aniversari!

 Aquest dia 24 de gener de 2013 fa un segle que els catalanoparlants tenim unes nomes ortogràfiques comunes i adaptades a les necessitats de tothom. Darrere hi ha la gran tasca de Pompeu Fabra, el qual es va fonamentar i va modernitzar la llengua culta dels segles en què la nostra llengua va ser l'única oficial, allà on es parlada, fins a la primeria del segle XVIII quan el castellà va ser imposat als nostres territoris. Alguns valencians s'hi van afegir des del primer moment i la cosa culminà a Castelló el 1932.

Són, doncs, cinc generacions de normativa contemporània i, en el meu cas, fa vora quaranta anys que vaig aprendre a escriure en la meua llengua quan era un adolescent de catorze i mon fill i ma filla, de 24 i 23 anys, ha estat escolaritzats en el seu valencià, en català, a Elx, gràcies a aquesta tasca ingent.

Qualsevol intent de voler fer marxa enrere, aigualir o entrebancar la unitat pregona del mercat lingüístic i cultural en llengua catalana és un atemptat a la nostra viabilitat futura com a poble original entre els altres pobles d'Europa i del món. Pel que fa a la  història i a la pedagogia -entre valencians- us he de remetre a l'article magnífic publicat al blog: l'interés per la llengua dels valencians. que fa amb erudició, senzillesa, amor i cura Josep Daniel Climent. Vet aquí la més gran i la més seriosa tradició valencianista que ens agermana amb Catalunya i les Balears.

Artur Quintana o l'amor pels extrems de la llengua catalana: de la Codonyera al Carxe

Artur Quintana al Benifassà (PV) prop de la Codonyera en terres aragoneses

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos  els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quitana a la Torre del Rico (s.XVI) El Carxe

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera  valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.  

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altres cançons compartides, l’havanera  elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portem dinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

Ester Limorti, Artur Quintana i Joan Marti i Castells a Novelda. JEC (2009)

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

 A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes  MIGJORN al llarg dels anys.

La Codonyera a la Franja de Ponent

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera,  publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

El Raspai (Iecla). La Múrcia de llengua catalana

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional,  em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Aquest article ha estat publicat avui al diari digital de cultura NÚVOL de Barcelona.  http://www.nuvol.com/noticies/artur-quintana-o-lamor-pels-extrems-de-la-llengua-catalana-de-la-codonyera-al-carxe/

L'únic sonet occità medieval traduït ara al català

Occitània al nord i els Països Catalans al sud

El nom de la composició poètica "sonet" és, de fet, occitana com a diminutiu de "so", cosa perfectament paral·lela i comprensible per a qualsevol catalanoparlant on es diria exactament de la mateixa manera. Així i tot, tan sols ens ha arribat un sonet escrit en occità. Va ser escrit a la cort catalana del nostre rei Pere el Gran, nascut a València el  1240. Atesa la conquesta de la ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, el rei degué ser dels primers infants catalans nascuts al cap-i-casal dels valencians després de la conquesta.

 Vet aquí, doncs, l'únic sonet confirmat en llengua occitana medieval. Data de 1284. Fou escrit per Paolo Lafranchi da Pistoia, ciutat a 30 km. al nord de Florença, el nom tradicional que li hem donat sempre a la ciutat de Florència.  Es conserva al manuscrit trobador P, del Cançoner Italià de 1310, ara AL.42, de la Biblioteca Laurenzina de Florença.  Entre 1283-85 Lafranchi va viure a la Cort del Rei Pere el Gran. El poema és clarament un encomi o lloança del rei en els seus darrers anys de vida.  No hem d'oblidar que Pere el Gran és autor de dos sirventesos escrits en la koiné occitana medieval emprada per a la poesia.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Pel que fa a la traducció catalana, l’he feta amb la morfologia verbal, la lexicografia i accentuació valenciana actual: més clàssica i més pròxima a l’occitana la qual cosa és, d’altra banda, natural en un traductor elxà. Evidentment, he hagut de mantenir la rima i el còmput sil·làbic. Es tractava, sobretot, de fer-la intel·ligible per a un lector català culte actual.  Posaré primer la traducció catalana i a continuació la versió original tal com apareix al document original citat:

Valent senyor, rei de l’aragonés

a qui mèrit e honor sempre s’atansa,

recordeu-vos, senyor, del rei francés

que vingué a veure-vos i deixà França

Amb els seus dos fills i amb aquell d’Artés;

malgrat no fes colp d’espasa ni llança

i tants barons menà de llur recés

d’aquell dia llur n’hauran recordança

Rostre de Pere el Gran segons recerques recents

El Nostre Senyor us faça companya

perquè no us calga mai de res dubtar

quan sembla que perda siga que guanya

Senyor sou de la terra i de la mar

perquè, el rei anglés i aquell d’Espanya

més en valdran si els voldreu ajudar

Paolo Lafranchi da Pistoia (1284)

Traducció catalana de Joan-Carles Martí i Casanova c)

Original occità:

Valenz Senher, rei dels Aragones

a qi prez es honors tut iorn enansa,

remembre vus, Senher, del Rei franzes

qe vus venc a vezer e laiset Fransa

Ab dos sos fillz es ab aqel d'Artes;

hanc no fes colp d'espaza ni de lansa

e mainz baros menet de lur paes:

jorn de lur vida said n'auran menbransa.

Nostre Senhier faccia a vus compagna

per qe en ren no vus qal[la] duptar;

tals quida hom qe perda qe gazaingna.

Seigner es de la terra e de la mar,

per qe lo Rei Engles e sel d'Espangna

ne varran mais, si.ls vorres aiudar.

Paolo Lafranchi da Pistoa (1284)

El sonet té un gran valor històric malgrat que la seua qualitat literària no siga excepcional. Lafranchi el dedica al rei Pere el Gran (València, 1240 Vilafranca de Penedès, 1285). Els noms dels territoris que hi apareixen són interessants.  Felip III, rei de França, Robert II d’Artés (Artois), Eduard I d’Anglatera i Alfons X d’Espanya. És interessant veure com un toscà medieval no l'anomena de Castella sinó d'Espanya per diferenciar-lo del rei d'Aragó.

És sabut que, paradoxalment, els nobles aragonesos es van negar a prestar ajut en aquesta “Croada contra els Aragonesos” en la qual tan sols van participar tropes catalanes i valencianes. Aquest episodi apassionant de la nostra història s'escapa d'aquest blog i remet als especialistes.

Aquest sonet és una celebració de la victòria de Pere el Gran sobre els angevins i els capetians. Pel que fa al sentiment “nacional” de Pere el Gran, com no podía ser d’una altra manera en un valencià de l’època,  vet aquí les paraules tretes de la Crònica de Bernat Desclot CXLI que deixe en la seua versió catalana medieval:  «Certes, ço dix lo rey als missatgers, fort ha poch en la terra de Catalunya aquell qui l'ha donada a altre, e menys aquell qui la ha presa; car mon linatge l'ha conqués ab espa. Per que sabreu tuyt que: qui la volra costar li ha».